El santoral d’avui i demà ens marca la diada de santa Mònica i sant Agustí (mare i fill, respectivament). Estem parlant de dues figures dels segles IV i inicis del V. Malgrat que, a hores d’ara, prima més el calendari de Murphy que no pas el que marca les festivitats dels canonitzats, vull fer per escriure una columna entenedora per al lector. A veure si me’n surto. En acabar, ja es veurà.
N’Agustí nasqué a Tagaste (a l’actual territori algerià), essent fill d’un pare pagà i una mare que li inculcà els principis de la fe cristiana. En veure que passava de tot i era un poca-solta, es va fer farts de pregar€, a fi i efecte de ressituar-lo en sendera. Fins al punt que, uns anys més enllà, el propi sant es feia dir “fill dels plors de sa mare”.
Va destacar al camp de les lletres i la filosofia, essent dotat de gran eloqüència verbal. Això sí, tal vegada em quedo curt si dic que -al llarg de la seva jovenesa- estava ben guillat. Era un cabra boja. Fins que, proper als 30 anys, se n’anà a Roma, totalment abduït pel maniqueisme. Allí, després de superar greus problemes de salut, el destinaren a Milà, com a mestre de retòrica. Allí era el rival del bisbe Ambrosi€ Fins que, després d’apuntar-se a les celebracions litúrgiques d’aquest bisbe, s’enamorà de les epístoles de Pau de Tars, i es convertí al cristianisme.
No disposo de massa espai, però transcriuré algunes citacions breus que palesen la fondària del seu pensament. Com ara: “Estima i fes el que vulguis / La mesura de l’amor és estimar sense mesura / Prega com si tot depengués de Déu, però treballa com si tot depengués de tu / No hi va haver cap temps en què no hi hagués temps / Ningú no pot ésser perfectament lliure fins al punt que tothom ho sigui / Cerca la veritat real al teu home interior / Convé matar l’error, salvant sempre tots aquells que van desencaminats”€
Tot un compendi (senzill però prou dens) d’una vida en plenitud. Fins i tot acceptant la perspectiva dels qui poden no pensar com nosaltres. Ningú no és en possessió de la veritat absoluta. En aquesta tessitura, la figura d’aquest parell de sants no deixa d’ésser un bon mirall per a cadascú de nosaltres. Jo, el primer. N’Agustí també deia que “les llàgrimes són la sang de l’ànima”. D’acord amb aquesta tesi, certament tinc un llarg camí per recórrer.
