S faré cinc cèntims d’un cas de mala gestió per part d’unes finques immobiliàries que he viscut de molt a prop. Aquestes finques tenien molt de renom antigament a Terrassa, i ells se’n valen de que porten molts anys d’exercici professional, però des de que hi ha el gendre al càrrec del negoci ja no s’actua de la mateixa manera. Els inquilins se senten maltractats, enganyats, i al final, acaben marxant de la vivenda i per tant, el propietari perd l’inquilí, sense saber per què. I llavors, quan el propietari el vol recuperar, sovint, ja és massa tard.
En aquest cas particular, els inquilins s’havien gastat 20.000 euros en la reforma de la vivenda. I abans de gastar-se’n 20.000 més, volien saber amb certesa que se’ls hi prorrogaria el contracte, un cop arribés al venciment. Ells només demanaven temps per poder gaudir i amortitzar tots els diners invertits en la finca.
I us preguntareu, però què ha passat? Molt senzill: Per cobrar una simple comissió d’una mesada, no han dit als inquilins que no hi havia problema per anar prorrogant els contractes, quan ells era justament l’ únic que volien saber. L’Administració de finques al·lega que no es poden fer contractes tant llargs i que el temps no es pot garantir.
Com a jurista penso que la fórmula jurídica de posar-ho ja es trobaria, o bé posant una clàusula al final del contracte expressant la voluntat de les parts, o fent un annexe al contracte o simplement, fent una reunió i signant un document on les parts expressen la seva voluntat. d L’important era que l’inquilí rebés el missatge de que tenien la garantia de temps, per tant, que podien seguir invertint en la finca ( ara volien fer el jardí nou) i que tinguessin la certesa que s’hi podien estar com a mínim 15 anys.
En contra de la voluntat de la propietària, les finques van dir als inquilins, textualment: la propietat us pot allargar el contracte, un cop venci, com a molt un any, ” segurament”. Aquest adverbi final encara hi posa més incertesa a la situació. Encara faltaven cinc anys pel venciment del contracte , però els inquilins han marxat per no seguir posant diners en una saca buida on no ho puguin disfrutar molts i molts anys.
Ja no sé si és per manca de coneixements jurídics- que també és prou greu- o per l’afany de cobrar una comissió, però el cas és que s’han desfet els somnis d’una família, que havien posat molta il·lusió en aquella casa, fent aquell “vestidor de cine” , i posant el seu toc de gràcia. S’havien fet la seva llar i cuidaven i mimaven aquesta casa com si fós seva, o fins i tot millor.
Els inquilins volien el telèfon de la propietària i els hi dèien que per protecció de dades no li podien donar. Fins aquí, ho entenc. Però llavors, quan els inquilins demanaven que parlessin amb la propietària, o que fessin una reunió conjunta,les finques els hi dèien que la propietària no volia parlar amb ells. I a la propietària li dèien: no vagis a la finca, els inquilins no et volen ni veure. En una paraula, jugaven a dues bandes. I a més, les finques encara diuen que és culpa de la propietària perquè ella no volia contribuir econòmicament a les reformes realitzades per l’inquilí, o com a màxim a contribuir-hi en una petita quantitat. El cas és que els inquilins no demanaven compensació econòmica si se’ls garantia que hi poguessin estar molts anys i amortitzar la inversió realitzada.
Mentre inquilí i arrendador no parlen, la veritat no surt a la llum. Però quan la propietària va anar a veure els inquilins, es va destapar la caixa dels trons. Però ja era massa tard. Els inquilins ja havien signat un altre contracte de lloguer perquè es van sentir desatesos i maltractats per part de la immobilària, i traïts. Afortunadament, un cop l’arrendadora i els inquilins van parlar, ja van veure que la propietària no els havia traït.
Un munt de factures pagades per no-res, per només haver-ho gaudit amb prou feines un any i escaig. No surt a compte! Molts pressupostos per aprovar i moltes il·lusions diluïdes en una incertesa que han portat a la família a un progressiu desencant, fins arribar al punt de decidir marxar de la casa i llogar-ne una altra. Allà on no són benvinguts, millor dit, on es creien que no eren benvinguts, han marxat.
La propietària ha perdut uns mesos de lloguer. Però els inquilins encara hi ha perdut més: han marxat de la casa que els hi agradava. Un somni trencat, molta incertesa , un disgust, i un bon trasbals, ja que han hagut de llogar una altra casa, que no els agradava tant com la casa de somni de la qual se n’havien enamorat.
Si bé les coses passen per alguna cosa, els pobres inquilins han pagat massa car aquesta juguesca. I tot, per una punyetera comissió. Una verdadera llàstima pensar amb la butxaca i no amb les il·lusions de les persones.
