Fa temps que hi ha una idea que em volta pel cap. Amb Twitter no sé si la Transició Democràtica hagués estat possible. Les xarxes socials augmenten la complexitat fins a fer-la impossible de gestionar. Hi ha coses que necessiten la transparència després. Però no es poden gestionar en un aparador amb una coral descordada pretenent reduir els dilemes i les contradiccions a uns pocs caràcters. Com haver superat moments tan complexos com els que van precedir a la legalització del PCE, o el propi retorn de Tarradellas tan ple de matisos. Era una operació plena de renúncies i avui, les xarxes socials pressionen contra qualsevol renúncia. I quan tothom vol guanyar, no guanya ningú.
Però el que vivim és una veritable plaga. Que el President dels Estats Units matini per inquietar l’univers des del seu Twitter (@realDonaldTrump) indica on som. Els seus excessos són diaris. Però per si no érem prous, ara tindrem Boris Johnson (@BorisJohnson) al Regne Unit. No cal buscar gaire, les seves piulades són un compendi de populisme brexiter simplificador i tronat. Si entreu al Twitter italià de Matteo Salvini (@Matteosalvinimi) veureu el que és el renaixement del racisme sense complexos posat en el context de la immigració. Els tres, utilitzen la xarxa com a desqualificació grollera de l’adversari i estenen receptes simplistes a la complexitat. Potser si Churchill, Roosevelt, Willy Brand o MItterrand haguessin tingut Twitter haurien caigut del pedestal. No ho sabem, però pel que escrivien no m’ho sembla. Amb Churchill hauríem rigut segur amb la seva ironia devastadora.
Ha arribat un moment en que tot es vol fer xarxes socials. Les negociacions fracassades per formar govern entre PSOE i Unidas Podemos han estat un exemple de com construir un guirigall però no pas un govern. Potser amb un context adequat i fetes les coses amb temps, haurien pogut evolucionar d’una forma diferent. Puigdemont va rectificar la seva decisió de convocar eleccions per culpa del Twitter. Alguns dels que ara passen per moderats, aquella nit van fer un Tweet que podria figurar en el seu epitafi. La por a ser considerats traïdors ha paralitzat la política catalana els darrers dos anys. I és por a Twitter. Al darrera hi ha simplement inconsistència i, si em permeten, una mica de falta d’ofici. La gent que es dedica a la política hauria d’aprendre a relativitzar aquestes xarxes. Si fossin representatives, a Espanya manaria Vox i Catalunya seria independent des de fa uns quants anys. L’ofici de la política implica saber llegir les xarxes socials i no confondre-les amb la representació popular. Ara ja portem uns anys de xarxes socials i podem ser una mica crítics. Continuar confonent la política amb aquest aparador sovint dominat pels sectors més radicalitzats és un error. La proliferació de desqualificacions agafa espirals directament delictives.
Com algunes persones deuen poder tornar a rellegir el que han estat capaços d’escriure? Per alguns, Twitter representa una mena de ludopatia política. Recordem el cas d’aquella política catalana que patia una mena de transfiguració quan disparava els 280 caràcters. Va desfigurar la seva biografia i la seva dignitat d’una forma incomprensible a base de piulades. Actualment, per seguir les polèmiques de Twitter ja no cal seguir a ningú en especial, els diaris han agafat aquesta xarxa com una font de notícies. Aquesta setmana, sense anar més lluny, Josep Huguet i Anna Simón han manifestat el que pensaven a Twitter sobre la manifestació del proper 11S. El que ha hagut d’aguantar, ha estat com per allunyar de la política a qualsevol persona enraonada. La guerra civil entre els independentistes de Twitter ha fet feredat.
També hi ha aquells que han utilitzat Twitter per construir alternatives polítiques. La nova política neix des de Twitter, però és una nova política que envelleix aviat. Quan els evangelistes de la nova política compren cases que representen tot el que han estat criticant dia sí, dia també, des de Twitter, o quan els de la nova política que arriben per redimir-nos a tots, practiquen vicis més vells que l’anar a peu com col•locar a familiars directes a llocs que controlen políticament, totes les seves piulades els cauen a sobre. Ni rastre de l’autenticitat que han piulat a dojo. Com bé diu un bon amic: Ni “modos” ni vergonya. Quan més has predicat, més mal fan les inconsistències morals.
Però Twitter també pot ser una altra cosa. És un magnífic instrument per a aprendre , contrastar, estar al dia seguint a gent interessant. També és una bona eina de comunicació. Aquestes xarxes tenen èxit normalment en mans de gent que sap posar límits, d’aquells que vencen la temptació compulsiva de dir-ho tot o de sortir del perímetre del perfil que han considerat que havien de tenir. No només triomfen els populistes o els paladins de la nova política efímera, també hi ha molta gent sensata i respectuosa de la que aprendre. Twitter som nosaltres. Cadascú és també el Twitter que vol, el que tria, incloent la respectable opció de viure’n completament al marge.
