En un parell d’ocasions, en aquestes mateixes pàgines, he fet referència a la feina de voluntari de Creu Roja, com a professor de castellà, als refugiats acollits a Berga, en coordinació amb l’Ajuntament de la capital i la resta d’ajuntaments de la comarca.
Fa quinze dies, va arribar el cinquè contingent d’aquest programa d’acollida, iniciat quatre anys enrere. Un programa de la UE, en el qual Espanya es va comprometre a acollir prop de 18.000 refugiats, en contingents d’uns dos mil, cada any. A Berga, n’arriben aproximadament 56, cada mig any.
Doncs bé, el que vull remarcar és la gran diversitat de procedència dels refugiats. Molts lectors podrien pensar que la majoria prové de la zona conflictiva de Síria. Això va ser al principi, però tot seguit la diversitat és extraordinària, fins al punt de rebre’n d’una dotzena de països diferents.
Ara mateix, tinc alumnes de Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Somàlia, Camerun, Malí, Burkina Faso, Guinea Conakry, Senegal… És a dir, a poc a poc, la procedència de països africans es va incrementant, mostra clara dels enormes conflictes ètnics, territorials i dictatorials. O una barreja de tots ells, alhora.
El motiu d’aquest article és explicar la bona feina del Govern Central, per una banda, a l’hora de pactar, a nivell de la UE, aquest contingent de refugiats, i, per altra, l’excel·lent tasca d’entitats com Creu Roja, sí, però també d’un gran nombre d’ajuntaments que s’han implicat en la causa.
Però l’altre motiu és explicar el gran servei que fa aquesta gent, una vegada acollida i integrada, als pobles, en concret, i al país, en general. Molts dels que vénen tenen oficis diversos, de manera que els volen recuperar, si poden. I molts dels oficis que tenien allà són molt buscats aquí. És més, moltes empreses no troben treballadors del país, perquè no tenen ofici o simplement perquè no tenen ganes de treballar.
Resulta curiós comprovar com hi ha moltes places de feina que no es cobreixen per falta de candidats. Aleshores, tenir persones que el que volen és treballar, ni que sigui en altres oficis dels que tenien en els seus països d’origen, permet cobrir places, en pobles i ciutats de Catalunya, i així donar continuïtat a les empreses, i alhora repoblar territoris rurals.
Aproximadament, la meitat de cada contingent es queda per la comarca, i la resta se’n va cap a altres zones de la província, a la recerca de pis i feina. No és fàcil la recerca, ni la implantació, perquè per llogar un pis es demana contracte de treball, i no es té contracte de treball si no tens on viure… Aquest cercle viciós costa de trencar, i és un dels temes que caldria resoldre, si volem acollir. Només acollir, per acollir, no té sentit, si no va acompanyat de la integració. I la integració necessita vivenda i treball. Aquest és el gran repte, en què estan ficades totes les entitats, lligades a la immigració i a l’ajuda dels sense feina.
Hi ha molts altres factors, col·laterals, per resoldre que necessiten convenis i acords, entre països, per fer-los viables. Molts dels refugiats tenien carnet de conduir, carnet que no poden convalidar aquí. Això suposa un greu inconvenient a l’hora de buscar feina, sobretot en una comarca dispersa com la nostra. O en altres territoris, en què tens la vivenda en un municipi i la feina, en un altre, amb ben pocs mitjans de comunicació com per poder prescindir del vehicle.
Queden altres qüestions per facilitar arribada, feina i vivenda, però algun dels temes es va resolent, si bé amb una lentitud exasperant.
El que hem d’assimilar és que aquests contingents tenen la virtut d’acollir persones fugides de llocs en conflicte i se’ls ha de poder facilitar la seva vida i integració, amb la màxima rapidesa i el mínim de complicacions.
Queda molt per fer.
