En molts dels articles que escric en aquest diari heu tingut l’oportunitat de llegir fragments a on us encoratjo a gaudir d’una vida plena, alegre i estrictament viscuda. Moltes han estat les frases per fer-vos entendre que el cicle de la vida és molt efímer i que no cal fer d’aquest instant una trajectòria angoixant i plena d’obstacles. Viure amb senzillesa, amb una riquesa interior treballada i amb un objectiu personal clar i definit han de servir-nos per poder transitar d’una manera alleugerada i sense àncores per aquest sinuós camí. Reconec que no sempre he pensat i sentit de la mateixa manera però suposo que el fet d’anar complint anys fa que anem veient les coses des de perspectives diferents. Va ser el fet d’adonar-me’n que ara ja estic en una edat a on les coses que vaig rebent de la vida van sent cada cop més escasses i en canvi començo a sumar força elements en la llista de les coses que la vida em treu. La pèrdua de bons amics, de la potència física i mental, de la capacitat memorística, de la vista i de la rapidesa a l’hora de vestir-me, entre altres qüestions quotidianes i domèstiques, fa que hagi entès amb una certa pena però bon encaix aquest punt d’inflexió a on la creació i creixement es van substituint per la degeneració i pansiment. És per això que em costa entendre algunes de les actituds que encara veig amb gent d’una certa edat respecte de com es plantegen les seves vides, encara amb l’ànsia del tenir sense fer parada en el fet de ser i compartir.
Vagi per davant de qualsevol reflexió el meu respecte per totes les opcions individuals de passar per la vida, només faltaria, però quedo força sorprès de veure persones que encara volen acumular quan del que es tracta és de deixar anar llast per tal de poder caminar cada vegada més despullat, només amb allò que és essencial, la teva pau interior i la teva tranquil·litat d’esperit.
L’altre dia un bon amic m’explicava que els seus pares ja li havien traspassat totes les seves “riqueses” (un petit apartament i una quantitat graciosa de diners) a ell, els pares podien viure de sobres de les seves respectives pensions. “És ara, que tinc els fills petits i la hipoteca -deia-, que necessito l’empenta dels pares per tirar la meva vida endavant i no pas quan ells no hi siguin i jo tingui 60 anys amb fills criats i la casa pagada.” La veritat és que no havia pensat mai en aquesta manera d’entendre el traspàs dels béns familiars però ara que hi penso comparteixo la idea com una magnífica demostració d’intel·ligència i amor vers els fills.
La vida és un sospir intens a on en les seves primeres bafarades ens atorga capacitat de construir i projectar i que a mesura que va esdevenint ens reclama allò que ens ha deixat, al final del trajecte no permetrà que tot allò pel qual hem lluitat vingui amb nosaltres. Venim sense res i marxem sense res, ja està tot dit.
www.creixerjoancarles.com
Quedo força sorprès de veure persones que encara volen acumular quan del que es tracta és de deixar anar llast per tal de poder caminar cada vegada més despullat
