En el ple municipal del passat divendres 19 de juliol, el grup municipal de Junts per Terrassa va presentar una proposta de resolució de denúncia de la vulneració de drets fonamentals que està havent-hi en el judici del procés. Permetin-me un parèntesi, els puc dir, per la meva experiència professional de trenta anys com a advocat i amb milers de judicis a l’esquena, que mai no havia presenciat tantes irregularitats substantives i processals, ja no en un mateix procediment, sinó en tots els que he fet junts! I amb això els vull situar que el moment d’injustícia és molt més gran ara que ho era abans de començar el judici, i ho és menys del que ho serà quan surti un injusta sentència a la qual s’arribarà retorçant el Codi Penal, i obviant per complet el principi de legalitat.
La proposta de resolució era bàsicament humana, ja que tenia cinc punts que pretenien reconèixer una injustícia judicial sense precedents en les democràcies modernes; instar els governs a desjudicialitzar i tornar a la política, reclamar la llibertat dels presos polítics i donar-los escalf, instar a tots els ciutadans de l’Estat a respectar els drets fonamentals i penjar una pancarta a l’Ajuntament amb el text de "Llibertats presos polítics i exiliats". Els quatre primers punts es van aprovar i no així el cinquè referent a la pancarta, tota vegada que Tot per Terrassa va votar en contra en bloc, perquè així ho va decidir l’alcalde Ballart, malgrat que aquesta formació política pretengui fer creure que va ser una decisió grupal dels deu regidors. El motiu pel qual el Sr. Ballart va prendre aquesta decisió és clar; pura estratègia del rèdit electoral o, per dir-ho més senzillament, mirar d’acontentar el màxim de votants que li van fer confiança a les darreres eleccions municipals. El discurs electoral i electoralista de TxT a les eleccions municipals es va basar en una estudiada i finalista estratègia del ara batlle, basada en una complexa equidistància entre el món independentista i l’unionisme, dient a segons qui i a segons on que defensava la celebració d’un referèndum acordat i la llibertat dels presos polítics (a més d’un quan li ha convingut li ha dit que era independentista), i dient a segons qui i a segons on que el procés i els seus actors han fracturat la societat civil catalana. La política moderna ens exigeix retre comptes i explicar-nos dia a dia, i TxT haurà de començar a explicar als milers de votants sobiranistes i independentistes (més de deu mil terrassencs que van votar a les europees el president Puigdemont van votar a les municipals el Sr. Ballart, per exemple) que la renúncia a l’alcaldia i el trencament del carnet del PSC per l’aplicació de l’article 155 CE no va ser un "postureig" estudiat, o que la realització del referèndum i la denúncia de la injustificada presó provisional no formen part d’un discurs buit. Ada Colau té penjada la pancarta a l’Ajuntament de Barcelona i no ha passat absolutament res, i a Terrassa, amb un equip de govern en què figura un partit presumptament independentista com és ERC, s’ha imposat el criteri personalista d’un alcalde que no només no és independentista (això no és bo ni dolent), com ell mateix va afirmar en el ple d’investidura, sinó que no es creu que el judici sigui injust perquè ha estat incapaç de penjar una pancarta a l’Ajuntament d’una ciutat que té tres investigats pel procés (Josep Rull, Lluís Puig i Pere Soler). I és que, igual que no es pot ser del Barça i del Madrid alhora, ha de ser molt difícil treure vots a Junts per Terrassa i a ERC d’una banda i a PSC i C’s per una altra i mantenir un discurs sostingut en el temps que satisfaci per igual electors tan diferents. El Sr. Ballart va ser capaç de treure els vots de sota les pedres amb el discurs més populista possible pel que feia al procés català, però patirà molt per fer creïble un discurs senzillament impossible; la pancarta n’ha estat el primer dels exemples, però en vindran més i la gravetat serà molt més gran com deia al principi. I si decebedora ha estat la conducta de TxT i de l’alcalde Ballart, trist, molt trist, ha estat el paper d’ERC i del Sr. Isaac Albert Agut; en el darrer mandat van fer mofa que nosaltres aconseguíssim forçar entrar a l’Associació de Municipis per la Independència adduint que l’Ajuntament de Terrassa no pagava la quota, és a dir, van qüestionar una acció que agradés o no va fer que Terrassa hi tingués presència mentre va durar el pacte; l’ERC del Sr. Albert a Terrassa no ha estat capaç d’introduir a les seves negociacions amb TxT l’exigència de penjar una pancarta tal i com ja s’havia aprovat en el mandat anterior per majoria absoluta, i aquesta és una omissió imperdonable quan ve d’una formació que té també presos polítics i exiliats. En el camí del pragmatisme, i en el camí del diàleg, que si és sincer tots el voldríem, mai no hauríem d’oblidar l’esperit de l’1 i del 3 d’octubre, i molt menys el gran sacrifici que han fet els polítics i activistes jutjats i investigats; fer-ho, sense cap mena de dubte, és renunciar a la nostra essència i principis. Quanta raó tenia Groucho Marx quan deia allò de "aquests són els meus principis però, si no li fan el pes, en tinc d’altres…".
Tot per Terrassa va votar en contra en bloc, perquè així ho va decidir l’alcalde Ballart, malgrat que aquesta formació política pretengui fer creure que va ser una decisió grupal dels deu regidors
Ada Colau té penjada la pancarta a l’Ajuntament de Barcelona i no ha passat absolutament res
