El diumenge 21 de juliol hem començat la sisena Peregrinació Diocesana de Joves, que té com a meta Santiago de Compostel·la. Després d’uns quants anys, tornarem a recórrer un tros del Camí de Santiago. Serà una ocasió propícia per al trobament amb Déu, amb un mateix i amb els altres. Ben segur que hi haurà temps per caminar, per contemplar el paisatge, per conèixer indrets nous i per dialogar; no hi faltaran les catequesis impartides pels mateixos joves en què es tractaran diversos temes com la creació, l’èxode, la crida o el testimoni. El moment central de cada dia serà la celebració de l’Eucaristia, centre de la vida del pelegrí i de la vida de l’Església, i també complirem el ritu jacobeu més emocionant i més antic, l’abraçada a l’Apòstol, un ritu que d’alguna manera ajuda a sentir la proximitat física de sant Jaume després dels sacrificis que comporta la peregrinació.
El camí de Santiago és un camí amb una gran tradició històrica i que al llarg de la història l’han recorregut milions de pelegrins i que està impregnat d’un profund sentit religiós. Es tracta d’un pelegrinatge d’origen medieval que té com a finalitat visitar el sepulcre de l’apòstol sant Jaume el Major, que, segons una tradició constant, actualment es troba a la cripta de la catedral de Santiago de Compostel·la. Pels voltants de l’any 820 es produeix la troballa de la tomba de sant Jaume el Major per part d’un ermità que vivia a Solovio, en el bosc de Libredón. El bisbe de l’antiga diòcesi d’Iria Flavia, Teodomir, visita aquell lloc, identifica el túmul de l’Apòstol i immediatament es procedeix a la construcció d’un lloc sagrat per venerar les seves restes. El rei Alfons II va visitar el sepulcre i va notificar el fet a tota la cristiandat i, al mateix temps, va edificar el primer santuari que tenia la tomba de l’Apòstol a la seva capçalera. El papa Lleó III també dona compte del descobriment. Els primers pelegrins notables coneguts són els reis d’Astúries Alfons II i Alfons III, juntament amb la Cort d’Oviedo.
Al segle X comencen a arribar pelegrins procedents de tot Europa i Santiago es consolida com a centre de peregrinació universal entre el segle XI i el segle XIII. El pelegrinatge a Santiago tindrà una enorme esplendor al llarg de tota l’Edat Mitjana. Arribaven pelegrins de França, Itàlia, del centre i l’est d’Europa, Anglaterra, Alemanya, fins i tot d’Islàndia. I, com era de suposar, de tota Hispània. Els monjos de Cluny varen col·laborar-hi rebent els pelegrins en els seus monestirs; també varen destacar en l’assistència i l’acolliment que feren figures exemplars de caritat com sant Domènec de la Calçada i sant Joan Ortega, o llocs com el santuari de Santa Maria del Camí; al mateix temps va comptar amb una xarxa d’hospitals fundats per reis, nobles i burgesos de les ciutats. La història també ens parla del pelegrinatge de sant Francesc d’Assís a la tomba de l’Apòstol l’any 1214. Tot aquest fenomen va quedar reflectit en el "Còdex calixtí", llibre del segle XII que descriu l’ambient de l’època al voltant del Camí de Santiago i que és, en el fons, la primera guia de pelegrins.
La història del Camí de Santiago transcorre de manera paral·lela a la història d’Europa. En el segle XVI experimentarà una crisi profunda, però en el segle XVII es reactivarà. Tornarà a agafar embranzida a finals del segle XIX i començaments del XX, sobretot gràcies a l’acció pastoral dels arquebisbes Miquel Payà i Rico i Josep Maria Martín Herrera. La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i una Europa sumida en dues guerres mundials, amb la tensió de la posterior "guerra freda", varen tenir efectes negatius. Tot i això, a mesura que el segle XX avançava, el pelegrinatge a Santiago es va anar recuperant paulatinament, i actualment centenars de milers de persones de totes les edats, procedències i condicions social peregrinen a Santiago, entre els quals hi haurà enguany tres-cents pelegrins joves de la nostra diòcesi.
