Els actes de graduació són aquesta litúrgia universitària en que tothom es posa les millors gales per convocar el futur. Darrera queden hores de classe i una col·lecció d’esforços distribuïda desigualment. Les anècdotes viscudes s’acumulen i sembla que es vulguin emfatitzar per a gravar-les en la memòria i alliberar-les del pas del temps. Tots els graduats són conscients del moment de transició. Alguns retornen amb galons d’aprenentatge al lloc de treball. Altres busquen feina. I altres pensen en continuar estudiant com es resistissin als desafiaments que la vida posa més enllà de l’acadèmia. El futur s’amaga darrera el títol. No sabem si en el futur serà el mateix. Però avui per avui un títol d’educació superior és encara un avantatge competitiu a l’hora de trobar feina.
Quan jo vaig acabar la carrera no es feien actes de graduació. Aleshores es devien considerar litúrgies conservadores. Segur que pesava la imatge de les pel·ícules americanes on els actes de graduació són sempre trames de novel·la. Per sort, el temps ha deixat aquests prejudicis de sopar de duro i la gent pot celebrar amb companys i professors una fita important en la seva vida. Fer-se fotos que alimentaran el record en sopars que algú convocarà d’aquí a molts anys. Tots amb la beca, aquesta banda que es posen els estudiants per donar solemnitat al seu dia de graduació.
Un moment culminant dels actes de graduació és sempre el discurs litúrgic que fan alguns representants dels alumnes. Són previsibles però s’esforcen en ser singulars i agradar als companys. Alguns són més solemnes, altres tenen les bromes com a fil conductor, altres desfermen emocions i recorden els moments mítics i els racons de vida que endreçaran a un calaix. M’agrada escoltar-los. Són un retrat de qui parla i dels que escolten. Després ja ve el parlament de les autoritats, que de vegades és agraïdament breu i el “Gadeamus Igitur” per acabar. Tot esdevé una barreja d’energia i d’emoció. I els pares i familiars senten un orgull profund davant la vida que s’aferma. Cadascú sap la seva història, però allà mudats i contents, tots semblen un bomba plena d’oportunitats.
Tanmateix el futur que espera als graduats d’avui és diferent del de fa uns anys. És pitjor? No necessàriament. És diferent. Tenir títol no confereix ofici. Facilita trobar feina i entrar en una ronda de transicions professionals que ja no acabarà mai. Abans la gent tenia ofici. Ara, l´únic ofici del futur és pensar i adaptar-se. Les persones que professionalment tindran bones oportunitats seran aquelles que afegiran als coneixements adquirits a la universitat, habilitats professionals importants (empatia, comunicació, capacitat de síntesi, facilitat envers les tecnologies emergents, etc.) i una actitud que els faci anar motivats de casa i no fugir davant de l’esforç. Alguns dels graduats seran gent de talent, donaran resultats per sobre la mitjana i sobretot, tindran facilitat per adaptar-se a moltes realitats que no estaven descrites quan estudiaven. La tendència ens diu que augmentaran molt les persones que treballaran per compte propi i que d’aquí deu o dotze anys poden ser ja majoria. Això vol dir que seran gent emprenedora i que viurà de vendre i saber produir i saber cobrar. Quan parlem de que ve una etapa de treball líquid ens referim a això. A formes de treball amb canvis sovintejats, amb una relació diferent amb les organitzacions i sovint amb formes de treball híbrid.
Els graduats assumiran que la formació s’acaba, però entendran que si volen surar professionalment hauran de practicar l’aprenentatge continuat tota la seva vida. I donat que els contextos professionals, tecnològics i organitzatius seran molt diferents, no només hauran d’aprendre sinó també desaprendre. La formació és més fàcil que l’aprenentatge, i aquest és més fàcil que el desaprenentatge. Aprendre sempre, combinant etapes de formació amb etapes sense formació. I desaprendre puntualment, quan veiem que les velles fórmules que ens donaven èxit com a persones o com empreses deixen de servir en un món que canvia acceleradament.
He viscut l’acte de graduació de l’Euncet i m’ha agradat al donar les mans a tots els graduats i a tots els premiats, i imaginar fugaçment les trajectòries que els havien portat fins allà. L’acte de graduació ha anat guanyant agilitat a base d’entendre que la brevetat és un dels millors invents de la humanitat. Des de l’escenari es nota una vibració soterrada de feina feta. El futur es veu com desafiament. I és que el present no és més que l’epígon del passat. A cadascú els toca ara singularitzar-se i continuar aprenent des de la feina. Alguns tornen als seus països i decreten que l’acte de graduació és com la culminació d’un tram de vida excepcional. A les mirades dels professors hi ha satisfacció pel treball i el resultat i també per l’alleujament que suposa el Juliol.
Acaba el curs amics lectors.
Bon estiu.
Quan jo vaig acabar la carrera no es feien actes de graduació. Aleshores es devien considerar litúrgies conservadores. Segur que pesava la imatge de les pel·lícules americanes
