aL costat dels serveis públics municipals que no acaben d’anar bé, n’hi ha que sí. L’aigua n’ha estat un, i esperem que amb la municipalització no s’espatlli. Tampoc no sabem exactament quins avantatges reals tindrà Taigua -a part de la victòria política- sobre Mina d’Aigües, tant per a l’usuari com per al municipi. Ho sabrem a mitjà termini. Un altre dels serveis que funcionen raonablement bé és Tmesa, de transport municipal. Segons explicava Diari de Terrassa aquest dijous passat, el servei creix en usuaris que el valoren amb un notable alt. Enguany, a més, s’ha reduït un 4 per cent l’aportació municipal, que ha quedat en poc més de 6.050.000 euros, uns 28 euros per habitant. Això significa prop del 40 per cent del cost. Tot i que, si la recaptació en cobreix el 53 per cent, a mi encara em falta saber qui hi posa el prop d’un milió d’euros que falta.
Superats els incidents de fa un parell d’anys amb vehicles que s’encenien, gràcies a la compra de noves unitats, el servei ha vist incrementar els usuaris per dues raons. Una, induïda per l’extensió dels FGC, que junt amb els bitllets integrats en faciliten l’ús. L’altra, òbviament, la bona gestió de l’empresa que ha sabut racionalitzar els trajectes. Certament, queden qüestions la resolució de les quals no és senzilla. En segons quines hores i trajectes, es veuen vehicles buits o, pràcticament, buits, el cost dels quals sembla poc justificat. A mitjà termini, potser hi haurien d’haver vehicles més petits, o sistemes més racionals d’organització vinculats a l’ús de noves aplicacions als mòbils i a les previsions que pot oferir la intel·ligència artificial, a part de la utilització de sistemes alternatius que permetin respostes individualitzades.
Sembla que, atesa l’orientació ideològica de la nova majoria municipal, també s’estudia municipalitzar aquest servei, després del fracàs estrepitós de la renovació preceptiva de la concessió. Hi ha programes municipals que ja ho donaven per fet, per principis ideològics i possiblement sense estudiar-ne els costos ni els riscos. L’interessant seria saber si queda algú defensant el model de col·laboració público-privada per tal que també presenti els seus estudis tècnics per contrastar-los amb els de l’equip de govern. Estic segur que a la majoria de terrassencs el que ens interessa és un bon servei al menor cost possible, amb independència de qui el presta. Per tant, és exigible que es posin tots els papers sobre la taula i que s’actuï amb la màxima racionalitat. Hi ha altres serveis públics de gestió més complicada. El bon servei de l’aigua o del transport depèn fonamentalment de l’organisme que l’ofereix. És clar que l’usuari podria malbaratar l’aigua o tornar al vehicle privat, però un bon sistema de preus i d’incentius el pot portar pel bon camí. En canvi, el cas de la neteja és completament diferent. Aquí també compta el paper de l’empresa i la seva competència o incompetència per resoldre les necessitats de recollida d’escombraries i d’higiene pública. Però, en aquest cas, l’usuari és una peça tant o més important que l’empresa. Els comportaments individuals incívics poden arribar a ser il·limitats mentre el sistema actual de recollida no permeti incentivar el civisme i castigar l’incivisme. Aquí sí que paguen justos per pecadors. En aquest cas, haurem d’esperar els cent dies preceptius després de la constitució del nou govern per saber si els canvis al consell d’administració aportaran noves i millors idees per resoldre la vella aspiració de tenir una ciutat endreçada, o si seguirem igual.
Estic segur que a la majoria de terrassencs el que ens interessa és un bon servei al menor cost possible, amb independència de qui el presta
