Hi ha qui acostuma a estar sovint de mala lluna. Qui va tan despistat que podem dir que sempre s’hi troba. Qui vol la lluna en un cove. Qui és del tot llunàtic. O qui, en no assolir algun repte especialment desitjat, ho engegaria tot allí… També són molts els qui ignoren que, "després d’una lluna de mel, sol venir la de fel". En fi, que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Què hi farem!
De fet, aquest satèl·lit acostuma a tenir una forta influència sobre l’estat d’ànim de certes persones. Que li ho preguntin -si no- a pagesos i parteres. Sense gaire més comentaris…
Demà, s’acompliran cinquanta anys de l’arribada de l’home a la Lluna. Apol-lo 11 fou una missió espacial ianqui tripulada per Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins… I m’he proposat parlar-ne, però des d’una perspectiva un xic desenfadada i original. M’hauria estat més fàcil recórrer a certs tòpics… Com ara que fou el president John F. Kennedy qui -uns vuit anys abans- es fixà aquell repte: situar un home a la Lluna abans d’acabar la dècada. Era maig de 1961 i tan sols duia quatre mesos al càrrec. Ell, que passava bastant del tema aeronàutic, volia donar un cop d’efecte damunt la taula. Si més no de cara a apaivagar un xic les constants humiliacions russes. El desig no era ben bé arribar-hi abans de 1970, sinó avançar-se a la URSS, com així va ésser… La factura, tanmateix, esdevingué estratosfèrica, ultrapassant els 25.000 milions de dòlars.
Retornant a esquemes menys convencionals, recordo la mítica cançó de SAU "Boig per tu". Una peça que data de fa gairebé trenta anys, dedicada justament a la Lluna: "Em passo els dies esperant la nit. Com et puc estimar si, de mi, estàs tan lluny?".
"L’home que té llunes fa de mal tractar" conforma un adagi que s’escau com a anell al dit per reflectir els vaivens inútils de bona part dels polítics que "patim". Tant mirat a escala madrilenya com a la plaça de Sant Jaume. Cenyint-nos a la flaire "indepe" i sense oblidar la buidor dels qui no saben bastir un govern dos mesos després de celebrar comicis. Tant de bo que la Lluna els giri el cap!.. Altrament, els hauré de "dedicar" un refrany ben plàstic.
