Per als no entesos, recordo que, quan parlem de Diba, volem dir Diputació de Barcelona i la Gene és la Generalitat de Catalunya. Doncs bé, forta ha estat la repercussió del pacte entre PSC i JuntsxCat per governar Diba, després de 8 anys de presidències convergents. ERC tenia coll avall que n’ostentaria per primera vegada la presidència, en aquests 40 anys de democràcia municipal. No serà així, puix que el pacte ha suposat l’elecció de Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, per a aquest envejat i cobejat càrrec institucional.
Per als pobles mitjans i petits, la Diba és fonamental, sobretot en aquests darrers anys, en què la Gene ha desaparegut del mapa, a nivell de concessió d’ajuts als ajuntaments. Cal saber que els ingressos ordinaris dels ajuntaments, petits i mitjans, donen per mantenir els serveis municipals, però no per fer inversions, per mitjanes que siguin. Aleshores, tot depèn de les subvencions que reben de les administracions, dites superiors: Diba, Gene, Govern Central i UE.
La crisi institucional i financera de la Gene ha suposat desaparèixer del món de les subvencions, de manera que s’ha convertit més en una nosa que un servei. Les poques subvencions que convoca tenen al darrere tan poc diner que no val la pena presentar peticions perquè suposa una pèrdua de temps per a les dues parts. Aquest fet encara ha reforçat més Diba, que ha passat a ser la principal font d’ingressos dels ajuntaments, de la província de Barcelona.
Era lògica la competència, entre partits, per veure qui assolia el govern de la institució. I en aquesta carrera ha guanyat el pacte PSC-JuntsxCat, en contra del que volien les entitats independentistes, i per descomptat ERC, que la volia convertir en una eina fonamental del procés, tal com havien volgut fer amb l’Ajuntament de Barcelona.
Ha estat un encert el resultat d’aquests pactes, perquè el país no es pot permetre continuar jugant a "no governar" i dedicar-se a tota mena de "perfomances" i jocs de nens, contra el Govern Central o contra els tribunals. Una ciutat com Barcelona ha baixat un grapat d’esgraons a nivell mundial, per culpa del procés i d’un govern poc avesat a governar. El mateix ha passat a Diba, convertida en camp de batalla entre els antics convergents i ERC, de manera que el prestigi guanyat en temps dels presidents Manel Royes o Antoni Fogué, per posar dos exemples de bon govern, se n’ha anat en orris.
Alguns poden trobar estrany el pacte de JuntsxCat amb el PSC. Per als qui coneixem les interioritats de Diba, i les tensions i desencontres dels darrers anys, entre JuntsxCat i ERC, el trobem totalment encertat. ERC és un partit de difícil encaix en qualsevol equip de govern, perquè crea compartiments estancs, en les àrees de govern que assumeix. No encaixa en la coordinació transversal ni tampoc se subordina a la presidència, de manera que va per lliure, com vàrem poder constatar en els tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla, a la Generalitat, o en els darrers mandats de Di-ba. A més, aporta uns graus de discrecionalitat i partidisme en les seves decisions que encaixen malament amb els consensos, habituals a Diba, en els 32 anys de presidències socialistes. I això és el que volíem recuperar els ajuntaments. El funcionament tradicional i habitual, sense interferències polítiques, en moltes decisions que han de ser tècniques. He plegat de l’Ajuntament però, durant quaranta anys, Diba ha estat una mena de segona casa, on anar a demanar ajuda tècnica, professional i econòmica, per dur a terme totes les actuacions necessàries, en un poble petit com el que he presidit, al llarg de tants anys. Després d’un parèntesi de vuit anys, Diba ha recuperat el camí perdut. És una bona notícia per a tots els ciutadans de la província de Barcelona i, de fet, del conjunt de Catalunya, perquè no se la farà servir per a altres destins que no siguin els que marca la legislació vigent.
