William Shakespeare defensava que "millor tres hores massa aviat que no pas un sol minut massa tard". Quanta raó tenia! Han passat cinc segles però la vigència d’aquesta dita és fora de tot dubte. En allò que m’afecta a mi -malgrat que potser pugui ésser un xic radical- crec que és una virtut senzilla i cabdal. Qui no és capaç de complir amb les exigències del rellotge difícilment assolirà altres reptes de molta més dificultat i entrellat.
La puntualitat de l’home es regeix pel rellotge. Quan anomeno aquest estri, accepto qualsevol altre succedani com podria ésser el mòbil (que té acoblada la informació solar "on line" al moment). Tenint en compte que les relacions socials s’han de regular i coordinar per un equilibri organitzat, qualsevol tasca o compromís requereix el màxim respecte al proïsme. No essent així, tot grinyola i això és molt greu.
Em rebenta que un costum mal entès hagi pretès institucionalitzar una falsa cortesia. Posat a triar un exemple ben senzill, trobo de molt mala educació, quan assisteixes a una conferència o concert, que el coordinador de l’acte justifiqui l’endarreriment de l’inici per donar cinc minuts de marge als triganers. Au va!
Recordo la norma del Centre Cultural quan depenia de ct*. En la temporada de música o dansa, els espectacles començaven rigorosament a l’hora estipulada… I es tancava la porta d’accés a la sala, fins a la mitja part. Amb la qual cosa no es feia nosa als assistents a l’acte que eren asseguts a la seva butaca "on time".
El tren de rodalies o l’autobús de la cantonada no esperen. Arrenca a l’hora en punt i "campi qui pugui !". Al cap i a la fi, ésser puntual és ésser conscient. Aquest valor dota el nostre tarannà de caràcter, estil, ordre, eficàcia i confiança. No cal ampliar gaire comentaris més. Lluís XVIII deia que "la puntualitat és l’educació dels reis". I George Bernard Shaw que "millor mai que no pas tard". De fet, si jo fixo una cita amb tu, no sóc ningú per malbaratar el teu temps. Un cop dit tot això, clouré la meva exposició certificant que admiro la referència a Deutschland. Allí, d’alguna manera, tot va a cop de xiulet. Això sí, amb raó hem establert allò de la puntualitat germànica… Per tant, enlloc no s’hi val a "arribar a misses dites".
