A uns dies, parlava de la manca d’autèntica política forestal, a la vista dels grans incendis que periòdicament es produeixen en el país. Precisament, aquests dies, recordem els grans incendis del 94, en què varen cremar un total de 76.626 hectàrees, de les quals 45.000 a les comarques del Bages i el Berguedà. Fa 25 anys, i res indica que no es puguin repetir.
No vull repetir els arguments donats en l’article de la setmana passada, però tots els experts tenen clar que ha d’haver-hi una diversitat d’actuacions, sobre el territori rural, per fer-lo sostenible i alhora protegir-lo d’aquests grans incendis. Com en tot, res és fàcil, ni ràpid, però esdevé indispensable si no volem perdre un element essencial de la natura i el paisatge.
I un element clau, per a la prevenció i protecció, és tenir gent sobre el terreny. Gent que hi visqui, treballi i es guanyi la vida, en activitats diverses, però molt especialment en les dedicades a pagesia i ramaderia.
Catalunya ha anat perdent vida rural, amb retrocessos realment espectaculars en moltes comarques. I, ara mateix, hi ha una nova amenaça sobre els petits ramaders que causarà tancaments d’explotacions, a tot el país. Es tracta de la poca rendibilitat, per a les empreses lleteres, d’anar a recollir llet, a petites explotacions. Fer centenars de quilòmetres, per anar a buscar llet a mitja dotzena de cases de pagès, resulta molt car, i si el volum no supera els mil litres, econòmicament, no surten els números, de manera que s’ha deixat d’anar-hi… El resultat, a la comarca del Ripollès, ha estat el tancament de quatre petites explotacions ramaderes.
A alguns, els pot semblar poca cosa. Per als que vivim en el món rural, és un drama. Un pas més cap a la despoblació d’un ampli territori, que se sumarà al que ja va quedar buit. Però és que aquesta política comercial, comprensible des del punt de vista empresarial, comporta canvis rellevants en el paisatge. Vol dir uns quants ramats menys de vaques, que ja no pasturaran ni cuidaran el territori. Vol dir que serà una reacció en cadena, de manera que totes les comarques del país tindran abandonaments i en poc temps augmentarà el despoblament rural. Vol dir increment del combustible, en boscos, i abandonament de prats que seran ocupats per arbres…
De moment, assistim impassibles a greus fets com aquest, però en algun moment, quan el govern català decideixi baixar dels núvols i pensar a governar, haurà de prendre mesures rellevants per revertir la situació.
En algun article, m’he declarat mig suís, per haver viscut, treballat i estudiat a Berna, la capital. Allà fa anys, molts anys, varen tenir clar el valor del territori, del paisatge, de la natura, pensada globalment, i varen arribar a conclusions lògiques i sensates, posant en marxa mesures per fer-les viables.
Per garantir la vida rural, d’alta muntanya, ha d’haver-hi mesures correctores a favor d’aquest objectiu. Si una vaca d’alta muntanya produeix menys de la meitat de llet que una de la vall, s’ha d’incentivar el preu de la primera, per fer-la rendible. I així s’ha fet, al llarg de decennis, i si hi aneu podreu veure vida activa, en els racons més elevats del país, compaginant estius i hiverns, de manera totalment eficient, com per no perdre explotacions, en cap moment.
Està gairebé tot inventat. El que toca és posar en marxa mesures eficients, a mitjà i llarg termini. Res de precipitacions ni resolucions ràpides, perquè amb la mateixa rapidesa es canvien o modifiquen. L’embolic legal que ara mateix tenen els pagesos i ramaders per mantenir l’activitat és demencial. I va creixent, any rere any, de manera que, si la generació següent no té una vocació a prova de foc, pleguen els pares, marxen els fills.
I cada pagès que plega és una finca que queda desatesa. Un territori ni vigilat ni controlat, que se suma a d’altres finques properes, creant àmplies zones sense gestió, en les quals s’anirà acumulant combustible, fins que exploti, i tornem a tenir aquest debat, iniciat, dotzenes de vegades, però mai posat en pràctica. Així, van les coses.
