La calor segueix fent de les seves i no s’albira una millora en els propers dies. Les elevades temperatures deixen tocat el personal car la lluita es manifesta doble: de dia pel carrer, a la feina o a casa i de nit cercant un merescut descans que es fa del tot impossible. En qualsevol cas no hi ha massa diferència respecte a unes quantes dècades anteriors. Com a continuació del darrer article on el carrer era el centre de les nostres vides ara faig recordança dels mètodes per afrontar la set i la calor en èpoques passades. L’article és una reflexió del tot oberta. Si remenéssim en la majoria de patis de les cases de la ciutat trobaríem un antic pou on encara fóra força senzill recuperar una aigua ben fresca. Els pous formaven part del paisatge interior de moltes cases amb l’explicació evident de les greus mancances d’aigua que sempre ha patit la nostra ciutat. Els pous i les torres d’aigua són vells testimonis d’una situació que s’ha caracteritzat per una crònica mancança del líquid més preuat. Més tard o més d’hora s’hauria d’anar al Llobregat i cercar un subministre que esdevingués garantia i constància per a les necessitats domèstiques i industrials. Això es va aconseguir, després de frustrats intents, el 3 de juliol de 1943. Els pous d’aigua eren un recurs habitual i generalitzat en el subministre d’aigües i per tenir alguns aliments frescos i en remull en època d’estiu. Aquella aigua tenia quelcom de miraculosa pel seu gust i frescor. Òbviament un càntir ben ple n’era l’exemple fefaent. Suposo que també recordareu la recerca de gel a la fàbrica de torn. Penso en la de Ca n’Aurell. Hi anaves amb un recipient més o menys adequat per tornar cap a casa amb un tros de gel que posaríem en un arcaic frigorífic per preservar determinats aliments. Més aviat arrossegàvem aquelles immenses porcions.
La imaginació i mètode per apaivagar la set podien estar en la compra d’un bon tall de síndria o meló que compraves en aquelles exuberants parades davant la Plaça i en el bell mig de la Rambla. Veritables nissagues de comerciants de fruita estaven al davant d’aquells espais. Una peça de fruita era un bon recurs per afrontar una calor insuportable en molts moments de l’estiu. Si no volies fruita podies optar per un gelat que et podien oferir alguns carretons ambulants. No hi havia tanta varietat com avui ni combinacions inversemblants que desorienten la majoria de clients.
El bescuit o el famós "mantecau" eren gustos ben preuats durant la llarga canícula o en la celebració d’alguna festa assenyalada. Recordo que l’avi Maties tenia una màquina ben curiosa per fer gelats on a base de remenar i afegir els diferents ingredients s’aconseguia el desitjat producte. Gelats, orxates i granissats es trobaven a peu de carrer o en els establiments del ram que tots coneixeu i recordeu. A tot això cal afegir les anades i vingudes a les diferents fonts que envoltaven la ciutat. Cadascú tenia les seves preferències i no hi havia inconvenient a traginar un pesat recipient si aquella aigua era la millor. Hom distingia a cegues la seva procedència. Ara ens podríem preguntar què s’ha fet d’aquella font o d’aquells talls de síndria d’espectacular vermellor i gust exquisit. Suposo que hi ha coses més importants. No ho sé.
