A locució llatina "post festum, pestum" -després de la festa, pudor- s’ajusta perfectament als comportaments incívics de molta gent a l’hora de fer festa. L’endemà de Sant Joan teníem imatges de les tones de deixalles que s’havien de recollir dels espais de celebració, particularment de les platges del país. Però també a Terrassa en teníem una mostra: el parc de Vallparadís oferia un espectacle lamentable que els serveis de neteja es van afanyar a deixar relativament net. Dimecres ja s’havia fet una gran feina però, inevitablement, encara quedaven restes del desastre en alguns espais verds. I no cal ser una llumenera per saber que aquesta mena de comportaments es repetiran aquest cap de setmana en ocasió de la Festa Major.
La qüestió de l’incivisme té moltes cares. Per exemple, se’n pot fer una lectura moralista, posant l’accent en la manca de respecte tant sobre els objectes -el mobiliari urbà, els jardins…- com sobre les mateixes persones que han de transitar pels espais embrutats. També seria interessant fer-ne una lectura mediambiental: tanta pedagogia sobre la sostenibilitat, sobre l’excés de plàstics, sobre la contaminació, tants discursos catastrofistes i veus escandalitzades, i a l’hora de la veritat veiem comportaments d’allò més irresponsables pels carrers de casa. I encara podríem reflexionar sobre aquest tipus de conductes vexants que donen per fet que algú inferior ja ens traurà la merda que hem escampat. Penso en les brigades de neteja, homes i dones com nosaltres, que no poden participar a la festa just perquè han d’estar de guàrdia per quan, als incívics, se’ls acaben les piles.
Però també hi ha una altra manera d’observar el fenomen, i és el del cost econòmic d’aquest incivisme. N’he parlat altres vegades arran de les pintades a les parets o de la crema de contenidors. Però trobo que en general s’hi dona poca importància. Els anys que vaig ser degà de la meva facultat, vaig poder saber que la neteja de la brutícia al campus de la UAB després d’alguna d’aquelles festes majors havia pujat a més de 300.000 euros. És a dir, gairebé el preu de 200 de les nostres matrícules universitàries. I ara em pregunto què ha costat la neteja de la ciutat després d’aquest Sant Joan, o què costarà la neteja durant la Festa Major. M’agradaria saber quants terrassencs tindrem de guàrdia per poder-nos llevar cada dia sense sentir vergonya de nosaltres mateixos. Voldria saber, més concretament, quantes tones de porqueria es recolliran. I sobretot voldria saber per què no en parlem, per què l’Ajuntament no n’informa, per què mirem cap a una altra banda. I quan dic "què costarà" vull dir "quant ENS costarà". Es tracta de diners que paguem entre tots, que bé podrien destinar-se a objectius més urgents i necessaris.
Hi ha, doncs, qüestions de responsabilitat moral i hi ha qüestions de responsabilitat cívica. Però, en el fons de tot, s’hi amaga una determinada concepció de la festa: aquesta idea de vincular-la a la disbauxa -que significa excés, desmesura, immoderació-, més que no pas a la celebració. Una festa major hauria de ser la celebració d’una vida en comunitat, una oportunitat per millorar-ne la cohesió, per sentir-nos més solidaris amb el conjunt de la ciutat. Però la convertim en tot el contrari: en una festa del consum descontrolat i en la mostra més gran de submissió als pitjors valors del capitalisme dels que després ens queixem amargament. La locució llatina sencera és "post festum pestum, post coitum, tedium". Sí: després de la festa major, també, el major fastigueig causat per la disbauxa.
Una festa major hauria de ser la celebració d’una vida en comunitat, una oportunitat per millorar-ne la cohesió
