Avui, vull parlar d’en Paul Benjamin Auster, escriptor i director de cinema ianqui. Ha estat traduït a més de quaranta idiomes. Per aquests verals, però, no és un autor gaire llegit. Potser aquesta dinàmica s’ha invertit una mica, sortosament, de fa uns tretze anys, quan li fou atorgat el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. Dotat d’un estil peculiar, li agrada endinsar-se per l’existencialisme, la novel·la policíaca, la teoria de l’absurd i la recerca constant d’una identitat personal molt marcada.
Començà a escriure als 12 anys, abans fins i tot de descobrir el beisbol, l’esport nacional a EUA. Viu i entén la literatura com a força del món. No pot entendre la vida sense ella. Diu que "la vida, sense art, és inimaginable, però cada cop hi ha menys lectors. La literatura ha de lluitar contra altres formes de lleure, però no em preocupa. De fet, els llibres tenen una essència que no tenen la música i altres expressions artístiques. Els llibres es llegeixen individualment, en una relació unipersonal entre dues persones. Malgrat no conèixer-se, poden reunir-se en uns termes d’absoluta igualtat".
Així, recomana llegir sempre pausadament. Tal i com es van escriure tots i cadascun dels llibres. Heus ací una manera de cercar la veritat, malgrat que no és suficient. Al cap i a la fi, una mentida mai no pot desfer-se… La vida no ens pertany perquè som ciutadans del món, que va molt més enllà del nostre enteniment. No hi ha realitat si, paral·lelament, no fem córrer la imaginació per veure-la.
Per al Paul, escriure no és un senyal de llibertat sinó de supervivència. A la pràctica, tots som escriptors en potència. Les històries reals només passen a aquells que són capaços d’explicar-les… I això, ben mirat, no és pas tan difícil. De fet, el real sempre va més enllà del que podem imaginar.
A partir d’ací, extrec una conclusió definitiva i abassegadora: els qui ens agrada escriure som portadors d’una responsabilitat impressionant. Tenim una arma que podria esdevenir perillosa per al lector, si no l’ajudem a establir una concepció ajustada de l’entorn. La vida veritable té lloc al nostre interior… Per tot plegat, doncs, cal saber establir un frontera entre veritat i mentida. No és tasca gens fàcil.
