L’onada de calor que patim/patirem, amb comentaris inclosos gairebé apocalíptics, m’ha fet recordar els estius d’infantesa i joventut. Darrerament tracto d’escriure algunes pinzellades sobre un senzill i meravellós passat que recupero, sovint, com si fos un tresor.
Els preuats records pugen de cotització en el meu imaginari quan observo que ja no queda res d’aquells anys on les temperatures eren també prou/massa altes i la forma d’apaivagar la calor no comptava amb la tecnologia i recursos actuals. Avui, al carrer no hi ha canalla jugant ni adults prenent la fresca. El carrer i el barri estan buits.
El silenci és massa habitual i de qui llança petards ens recordem de la seva família. Els anys seixanta vaig viure alguns estius on dormir era impossible i el paisatge nocturn estava atapeït de finestres obertes de bat a bat. Era una lluita constant i perduda contra el rellotge i el termòmetre. A primera hora del matí les cares del personal no oferien cap mena de dubte sobre el desvetllament constant i neguitós que s’havia viscut la nit anterior. Ben segur que tothom recorda algunes d’aquelles nits amb el reiterat desig que arribés la tardor i el final d’aquella tortura climatològica.
En el barri, de forma ordenada i sistemàtica, la gent anava traient les cadires davant el portal de casa per iniciar, un dia sí i l’altre també, la corresponent vetllada a la fresca i enganyar quelcom la suor i la xafogor que ens neguitejaven d’allò més. Recordo que hi havia diferents grups que instal·laven el seu "reialme" amb un distret i variat repertori de balancins i cadires plegables que oferien una peculiar escenografia tan estiuenca com casolana. Alguna de les tertúlies era reduïda, amb pocs assistents i on de cop i volta, discretament, ja plegaven veles per iniciar/continuar el patiment dins el cuarto de reixa o en una cambra situada a l’interior de la vivenda.
D’altres grups eren més nombrosos, àdhuc més sorollosos, i podies seguir des de casa el fil de les seves converses i escarafalls. Innocentment es passava revista d’una bona part del personal del barri. D’això, potser en diríem fer safareig i sembla que l’endemà tothom es veia inoculat d’una persistent amnèsia respecte als comentaris i alguna escridassada de la nit anterior.
Les "sessions" a la fresca eren continuades al llarg de l’estiu i generoses en l’horari i participació. La treva d’uns dies de vacances al mar o la muntanya no impedia reprendre aquell diari i nocturn compromís veïnal. Després, òbviament, les trobades palesaven un major enriquiment en explicar cada participant la seva experiència a l’hotel i platja corresponents. Algunes exageracions resultaven simpàtiques i comprensibles.
Algú sempre superava en economia i encert la descripció i experiència d’altres veïns. Potser aquí va néixer l’expressió "sopars de duro". En paral·lel la canalla jugàvem als quatre cantons o xerràvem de les nostres coses. Els grans asseguts i els petits, corrent amunt i avall. Qui havia de matinar també tenia algun record per a tots els participants.
Les "sessions" a la fresca eren continuades al llarg de l’estiu i generoses en l’horari i participació. La treva d’uns dies de vacances no impedia reprendre aquell compromís veïnal
