Afirmen les ciències astrofísiques que som pols d’estrelles. Vivim en un petit planeta, satèl·lit del sol, un astre pigmeu perdut enmig de milions d’estrelles de la Via Làctia, galàxia perifèrica dins d’un cosmos en expansió. Som tripulants de la nau espacial Terra que es va crear aproximadament fa 4.500 milions d’anys i la seva primera tripulació, l’home, 140.000 anys. La nau Terra gira sobre si mateixa a una velocitat de 1.670 km/h i al voltant del sol a 30 km/s o 160.000 km/h, el qual, situat a l’extrem de la Via Làctia, gira al voltant d’aquesta a una velocitat de 250 km/s. En general les persones davant d’aquestes descomunals magnituds no tenim consciència de l’enorme dimensió del temps, espai i velocitat còsmics. Ara bé, parar atenció i pensar de tant en tant sobre el viatge que estem fent els éssers humans junts dins de la nau Terra potser ajudarien que els humans ens adonéssim que perquè la nau funcioni bé són necessàries dues condicions: que hi hagi harmonia entre els viatgers –és el viure plegats de la política- i que tinguem cura de la nau –la sostenibilitat del planeta.
En aquest article faig referència a la primera de les condicions –el viure plegats de la política. A començaments del segle XXI creix un moviment que amenaça l’harmonia dins de la nau Terra. Aquest perill prové del populisme autoritari, l’objectiu del qual és dinamitar els valors de l’humanisme. Aquest vol maximitzar el bé de les persones: la vida, la salut, la llibertat, l’educació, la igualtat de drets, la tolerància, etc. Els ideals de l’humanisme es posaren a primera fila durant la Il·lustració (s. XVIII) i reeixiren després de la Segona Guerra Mundial amb la creació de l’ONU i la Declaració Universal dels Drets Humans. Algú pot estar en contra d’aquests valors humanistes? Crec que sí. És el populisme autoritari, que s’està estenent arreu del món, i que es presenta amb rostres diferents: democràcia il·liberal, populisme, nacionalisme, neoconservadurisme i/o teoconservadurisme (Steven Pinker, “En defensa de la Il·lustració”), feixisme i pensament reaccionari. A Espanya ha aparegut amb el nom de VOX, paraula llatina que vol dir “veu”, que paradoxalment és una veu que si pogués reduiria al silenci les altres veus.
Tots ells tenen trets comuns essencials, ja que es nodreixen de les mateixes ideologies: l’una és feixista, l’altra, reaccionària. La primera, la feixista, fa prevaldre la “tribu” sobre els individus, els quals renuncien als seus interessos en pro del grup. La “tribu” forma una nació homogènia ètnicament i cultural, la qual cosa significa dir no al dret de les minories, no a la llibertat d’expressió, no a la pluralitat d’opinions i afirmar que els culpables dels problemes són els “altres”. Practiquen la postveritat, és a dir, per seduir els ciutadans fan servir dades i notícies falses.
La segona, la reaccionària, és el neoconservadurisme, o amb el prefix teo, si es subratlla la tornada de Déu i de la religió a la política. Està fascinat per tot el que es considera premodern, és a dir, tot el que hi havia “abans” era millor (Marina Garcés, “Nova Il·lustració radical”). Té una malenconia restauradora, el seu horitzó és a la seva esquena, és a dir, al passat. És una “Retrotopia” (Zygmunt Baumann), és a dir, un model fixat en un passat oblidat que es vol restaurar. Creuen que en un passat llunyà, idealitzat, existí una nació ben organitzada, però, més tard, un grup estranger trencà aquest ordre i arribà la decadència.
Només tornarà a ser gran la nació si restablim l’edat daurada de l’antigor, on ella era homogènia ètnicament i cultural.
És cert que l’ascens del populisme té un origen, unes causes econòmiques, polítiques i culturals que l’han fet possible. És cert que el present és insegur, incert, ple de malsons. Tanmateix, les solucions als problemes d’avui no poden provenir pas de la negació dels assoliments que han fet millors les societats ni de la tornada a un passat que és més cosa de fe que no pas de fets.
