Sovint, en les meves conferències adreçades a pares i mares de les noves generacions trobo un quòrum força preocupat per quina ha de ser la manera de fer créixer als nostres fills per tal que tinguin totes les eines per poder plantar cara a un món, a una societat, cada vegada més exigent, més competitiva i selectiva. Tots volem veure als nostres descendents ben situats, feliços, amb una vida plena i una situació social i econòmica estable, sinó privilegiada. Tots tenint unes expectatives vers el seu futur que ens fa esforçar-nos en donar-los-hi uns bons estudis, una bona presència i educació en valors, ben relacionats i preparar-los de la millor manera per assolir aquest èxit en la seva socialització i entrada en el món adult.
Aquesta expectativa en l’assoliment d’aquest objectiu d’integració en la comunitat em sembla senzillament extraordinària perquè tots volem facilitar i acomodar als nostres fills en la carretera del viure, del bon viure. El que passa és que cada vegada més comprovo com ens estem equivocant en les estratègies, recursos i eines que estem emprant perquè això esdevingui una realitat. Ens pensem, els pares, que aplanant el camí dels nostres progenitors, salvaguardant-los dels perills i frustracions que la vida contempla mentre es trobin en les nostres faldilles els subministrarà una situació més balsàmica i facilitadora per tal que ells i elles puguin aconseguir una adaptació a l’edat adulta amb més garanties de triomf.
Així no els deixem sortir a jugar als parcs, com fèiem abans, hi ha masses perills al carrer; posem en dubte les decisions dels mestres si aquestes van en contra d’ells i fins i tot abaixem el cap i concedim el nostre "si" quan segur que el nostre "no" aportaria major pes normatiu i fiscalitzador en la seva educació, però és clar no vagi ser que els hi generem un trauma.
Els hi demanem contínuament què volen per menjar, per veure, per berenar, els fem els llits i rentem la roba, els portem allà a on ens demanem, els hi comprem les joguines, aparells electrònics o vehicles que con que tots en tenen el nostre també. No permetem que ningú l’esbronqui, que algú els pressioni, que el món els doni una lliçó. No els hi tanquem la tele o la Play si ells no volen perquè si ho fem s’enfaden i criden, no discutim amb ells perquè això trenca l’esperit de convivència que tenim a casa tot i que ells estiguin tancats a la seva habitació i nosaltres mirant la tele o fent la feina de la casa. Els sobre protegim pensant que d’aquesta manera estem garantint un accés al món dels adults i a la vida més confortable i sòlid i res més lluny de la realitat. Està més que demostrat que les persones, els nens que tenen realitats familiars i socials més dures desenvolupen unes habilitats volitives (de voluntat) i emocionals més resilients i òptimes per poder entomar el que els hi vindrà a sobre en un futur. De fet aquest és un del problemes que des de molts punts de vista estem començant a detectar.
Els joves no estan preparats per assumir amb enteresa la complexitat del fet de viure. Tenim un augment extraordinari del suïcidi juvenil (triplicat en els 15 últim anys). Els empresaris posant el crit al cel per la manca d’iniciativa, convicció, motivació i esforç que molt jovent demostren en les seves feines, augment de la depressió infantil i juvenil, disparades les taxes d’atur en el sector 18-25 anys, així com un augment desmesurat del fracàs escolar i l’abandonament escolar.
No ho hem fet bé. Els hem volgut embolcallar massa, ficar-los dins d’una bombolla i acaronar-los en una vida plena de comoditats i cotons que els han fet febles emocionalment i els debiliten davant d’un món que els espera sense contemplacions.
No sé qui ni com li donarà la volta en aquesta situació però estic convençut que els més forts emocionalment seran els que sobreviuran.
