Avui celebrem la solemnitat de la santíssima Trinitat i també celebrem en aquest dia la Jornada de la Vida Contemplativa. El lema d’enguany és: "La vida contemplativa. Cor orant i missioner". Aquest diumenge agraïm especialment el cor contemplatiu i missioner de tants homes i dones que, des dels seus claustres i monestirs, dediquen la seva vida a la contemplació del rostre de Déu i a irradiar la seva llum al llarg i ample de la terra.
El misteri de la Santíssima Trinitat és el centre de la nostra fe. És un misteri que depassa les nostres possibilitats de comprensió, però Déu mateix ha sortit al nostre encontre per a revelar-se, per a donar-se a conèixer per mitjà de signes i paraules com a Pare, Fill i Esperit Sant, Unitat en la Trinitat, comunió eterna d’amor i de vida. El Pare ho dona tot al Fill, el Fill ho rep tot del Pare amb agraïment, i l’Esperit Sant és com el fruit d’aquest amor recíproc del Pare i del Fill. Aquest amor es revela com una inefable comunió de Persones. Aquest misteri és la font i el centre de la vida cristiana i hauria d’ocupar la major part del nostre estudi, de la reflexió i meditació, i també de la nostra pregària i contemplació.
El fonament de l’espiritualitat cristiana és el misteri de la inhabitació trinitària, és a dir, la seva presència en cada un dels creients. El Pare, Fill i Esperit Sant ens estimen tant, que es constitueixen en el principi ontològic i dinàmic d’una vida nova per a nosaltres. Per això és tan important i necessari mantenir una relació personal amb cadascuna de les Persones divines. Més encara, tots els element de la vida cristiana haurien d’estar referits a aquesta relació.
El Pare, el Fill i l’Esperit Sant són el principi de la nostra vida cristiana. Això ha de revifar la nostra vida de pregària que acull conscientment aquesta presència interior de Déu; i ha de fer més ferm l’amor a l’Església, l’actitud d’humilitat i el goig constant per la vida nova en l’Esperit. Per fer-ho necessitem un cor senzill i una intel•ligència humil que sàpiga reconèixer la grandesa de l’amor de Déu, que és present en les nostres ànimes per la seva immensitat, i ens convida a ser dòcils als impulsos de l’Esperit sant (cf. Gal 4,4-7; Rm 8,14-15). L’acció de l’Església Universal serà eficaç i autènticament real si brolla d’aquest principi sobrenatural.
Els plantejaments espirituals i pastorals que no estan fonamentats en la inhabitació de la Trinitat són incomplets. Es tracta d’espiritualitats que per la seva omissió, per distorsió o per falta d’esperança s’obliden de l’essencial i es centren gairebé exclusivament en els valors ètics de l’Evangeli sense vincular-los d’una manera suficient a la realitat de les Persones divines i a la relació amb elles. Són espiritualitats que tenen el perill de caure en qualsevol tipus de voluntarismes, en el neopelagianisme o en el neognosticisme que el Papa Francesc assenyala, i que s’obliden, en definitiva, de la primacia de la gràcia en la vida espiritual i en l’acció pastoral.
Avui preguem d’una manera especial per la vida contemplativa, que és la veu orant de l’Església. Com ens ho indicava el Papa Francesc, els monjos i les monges, amb la seva pregària, fan possible que la misericòrdia de Déu arribi a totes les persones necessitades, com aquells homes que a Cafarnaüm varen superar totes les dificultats i varen portar el paralític fins a la presència de Jesús despenjant-lo des del sostre i, d’aquesta manera, varen propiciar la seva guarició; o com els braços alçats de Moisès que es varen elevar per a intercedir davant del Senyor, així s’eleva la pregària dels contemplatius pel bé de tota la humanitat i l’Església.