Llegeixo en aquest diari que entre el cap de setmana passat i aquest se celebraran un munt de festes majors en tots els districtes de la ciutat. No en diré cap cosa perquè fa molt temps que no sóc usuari d’aquest tipus de celebracions, destinades a generar una mica de ciment que cohesioni unes comunitats que cada cop ho són menys en aquesta ciutat que cada cop és més dormitori i menys ciutat, com sabem del cert tots els que agafem el cotxe o el tren per sortir-ne cada matí. No parlaré d’aquestes festes majors de barri sinó de les de la meva infantesa i primera joventut, concretament de la de Can Palet, de la qual tinc un extraordinari record.
El Can Palet d’aleshores era un barri de frontera, un territori on es barrejava la immigració que havia vingut feia ja bastants anys des del rerepaís amb una immigració molt més recent vinguda dels racons més extrems d’Espanya. Les dues immigracions convivien amb una gran naturalitat, compartien l’espai públic, que bàsicament era el carrer, i els serveis, majoritàriament petits i privats, alguns tan privats com els quartos de reixa on les dones venien els ous dels seu galliner o les quatre verdures que havien conreat en els horts que encara quedaven fora vila. La festa major era el moment de l’any on més clarament es passava de la convivència a la companyonia, per dir-ho a la manera de Serrat. No era una festa major de grans fastos perquè provenia de la cooperació i la subvenció dels mateixos veïns, de la seva feina i dels quatre rals que hi aportaven les escasses botigues del barri. Se celebrava per Sant Josep, el patró de Can Palet, que donava nom a la parròquia i a l’equip de futbol del barri, que tenia el camp, si se’n pot dir així, als terrenys que ara ocupa el centre cívic. Tenia tres actes centrals, la missa a la parròquia, el partit de futbol a l’esmentat camp i el ball a les cotxeres dels autocars Gómez a l’hora del capvespre. Dels dos primers no en diré gran cosa, tot i que, pel que jo recordo, els partits van proveir uns quants moments de glòria i més d’una garrotada quan el rival era d’algun altre barri de la ciutat. No hi havia, almenys a casa meva, cap àpat especial, com sí que el tenia la festa major de Terrassa, coronada per uns dinars homèrics on s’ajuntava al voltant de la taula tota la família vinguda de pagès.
El que recordo més eren aquells balls de cal Gómez, amb una mica d’escenari improvisat on l’orquestra havia de vigilar de no caure’n mentre anava tocant, i una mica de barra al fons on els adolescents servíem, és un dir, les begudes a la gernació que es comprimia en aquell espai. Aquell era el moment de l’any propici per trencar el gel amb aquella noia que vèiem passar cada dia per davant de casa i no trobàvem la manera d’acostar-nos-hi. Era per tant, majoritàriament, la manera d’entrenar-nos en el desengany amorós i, alguns afortunats, d’iniciar alguna relació amb possibilitats de fructificar. M’ha acompanyat durant tots aquests anys el record del primer ball que hi vaig fer, amb una noia més gran que jo en tots els sentits, em devia passar quatre dits o un pam. Tenia, per tant, les seves aixelles arran de nas, que suaven considerablement degut a la considerable humanitat que omplia aquella sala. Des d’aleshores, quan els capellans dels Escolapis ens parlaven del antídots de la luxúria, jo no necessitava gaire imaginació per saber què volien dir…
