Dissabte passat dia 1 de juny, vam assistir a la festa dels capdidats a Capgròs de l’Any de Terrassa. En primer lloc, cal felicitar els organitzadors de tot l’acte, així com tots els participants: capdidats, grups de cultura popular i públic.
Havent escoltat totes les candidatures, el grup de companyes que hi érem vam descobrir una sèrie de coses molt comentades a la Plaça Vella i que ens agradaria compartir.
En primer lloc, que aquest esdeveniment sembla que des de fa molts anys s’ha convertit més en un homenatge anual al senyor Jordi Grau, artesà que fa i regala el capgròs a la ciutat, que no pas als propis homenatjats en la seva condició de terrassencs proposats a tal reconeixement, tant aquí com a la presentació del Capgròs de l’Any per la Festa Major.
Aquest cop a més vam poder comprovar que el dia coincidí amb el seu aniversari, amb la presentadora de l’acte cantant-li l’aniversari feliç i tot per la megafonia de la plaça. No cal fer-ne més comentaris.
En segon lloc, vam descobrir que una de les capdidates era la pròpia mare del senyor Jordi Grau. Sobre això tampoc cap comentari ja que, com tothom, té els seus propis mèrits personals per haver estat proposada, i així ho va poder explicar a la tota la plaça.
Però l’astorament màxim va ser quan vam veure que una altra capdidata era també membre directa de la família Grau, la cosina germana del senyor Jordi Grau, que com va dir ella mateixa ja havia estat capdidata una altra vegada anys enrere. I també vam poder comprovar que, molt vinculada amb els capgrossos de Terrassa, resulta que és una de les organitzadores principals de la festa. Fins i tot es va permetre de renyar la presentadora quan aquesta li deia que s’estava excedint del temps que tenia per defensar la seva candidatura, cosa en què durant tot l’acte van ser molt estrictes amb la resta de capdidats. I, fent cas omís a l’advertiment, va continuar com si res, tot fent publicitat, amb un gran cartell desplegat a l’escenari inclòs, de la seva empresa comercial (en les cartells de l’acte no sortia pas com a empresa patrocinadora). Un gran despropòsit.
Aquesta capdidata, com altres membres de l’organització, durant l’acte repartia butlletes perquè el públic poguéssim votar en l’urna instal·lada al costat de l’escenari. Però, per encara més vergonya, vam poder comprovar directament com ella les repartia a tothom amb el seu nom ja marcat a la papereta! A nosaltres mateixes ens la va donar sense dir-nos-en res. No cal dir que ho vam trobar d’una barroeria absoluta.
No sabem si l’organització fa cas o no dels resultats de les votacions ja que, a més de l’urna esmentada, es veu que també es pot votar durant molts dies per correu electrònic. Sobre això cal dir que, llavors, les condicions no són justes ni iguals per a tots els capdidats: evidentment no és el mateix el rebombori que pot crear una persona jove per les xarxes socials, etc., que no pas el d’una persona gran, com és el cas de gran part dels capdidats. Preferim creure que ells ja tenen oportunament el personatge triat i que tot això és part de la festa.
Sobre la resta de les candidatures, set dones i cinc homes, vam poder comprovar també que una altra capdidata, l’actriu Rosa Aguado, ja havia estat proposada també feia pocs anys. Amb la col·laboració de la figura de la Pàjara de Terrassa, va fer una presentació divertida i molt adequada a la festa. Ella sí que ens va semblar una de les millors opcions per ser escollida.
També hi van haver altres proclames divertides, com la de la professora Anna Carol; altres d’espontànies, com la de la cuinera Àngela Herraiz; altres de serioses, com la del periodista Pep Valenzuela, o altres fetes per representants de capdidats absents: l’esportista Carola Salvatella, el cantant Miki Núñez, etc. La més entranyable de llarg però va ser la d’en José Antonio Flores, un terrassenc molt estimat, membre de Prodis i que pateix paràlisi cerebral, i que va portar un divertit discurs enregistrat i una claca d’amics i companys que van donar molt ambient a la festa. Sens dubte, un gran encert aquesta proposta d’un capdidat amb capacitats diverses que dóna visió a un gran col·lectiu de ciutadans massa vegades poc conegut, poc reconegut i, fins i tot, a voltes amagat. Totes vam coincidir que ens faria molta il·lusió que aquest terrassenc fos el Capgròs de l’any 2019.
