Com sempre les paraules donen joc. "Outlier" en anglès és un valor atípic. Un fenomen estadísticament diferencial. De vegades pot ser una illa massa separada de l’arxipèlag, o una ovella separada del ramat. Té aquesta accepció entre diferencial i atípic. És evident que Terrassa després dels darrers resultats electorals és una ciutat outlier dintre la política catalana, que en si mateixa ja és especial. La història local de Catalunya està plena d’aquestes ciutats que desafien els paisatges polítics generals. Sense anar més lluny, el Sabadell d’Antoni Farrés va ser una d’aquestes ciutats o des de fa anys a Olesa guanya el Bloc Olesà, que és un escudella barrejada de compromisos locals d’esquerra. Terrassa amb la victòria de Ballart passa a ser una ciutat outlier.
La victòria de Ballart té un gran mèrit. Guanyar en una ciutat mitjana-gran com Terrassa sense tenir el suport d’un partit d’escala nacional és excepcional. I qualsevol intent de restar mèrit a aquest resultat és d’un sectarisme insuportable. Els diferents partits locals van centrar la campanya contra Vega i van deixar més espai a Ballart. Altres partits van fer política nacional en el terreny local, com la candidatura de l’ANC, i van fracassar estrepitosament. Ballart va saber fer una candidatura de política menuda, de proximitat, i la va sostenir durant molts mesos. Sempre he pensat que Ballart és millor com a candidat que com a governant. I igual que em vaig equivocar en la previsió electoral ara em puc equivocar en aquesta apreciació. I quan hom s’equivoca el que ha de tenir és la humilitat de reconèixer l’error i procurar aprendre’n alguna cosa.
Guanyar les eleccions era complicat. I Ballart les va guanyar. Governar és complex i aquí veurem si tenim una reedició del Ballart del primer mandat o presenta alguns canvis que milloren la seva versió com a alcalde. Cal esperar. Deixar passar cent dies i observar com s’organitzen les coses. Ballart no és l’única majoria possible, però la seva victòria va provocar un cop d’efecte que ha paralitzat altres alternatives. A més, les alternatives possibles topen contra una Catalunya escindida en blocs que cada cop s’allunyen més entre ells. L’alternativa PSC-ERC-JxCAT no només era complicada per superar la política de blocs sinó perquè hi ha una lògica voluntat de molts partits de treure el PSC del govern de Terrassa després de quaranta anys.
Per tant, cal esperar veure com es constitueix el nou ple i es forma govern per anar observant per on aniran les coses. Tant de bo es formi un govern que tingui solidesa i pugui afrontar els reptes complexos de la ciutat, que s’allunyi del victimisme compulsiu i de la tendència a fer la política local cada cop més petita i gesticular. I el temps dirà si aquest fenomen outlier que representa Ballart es consolidarà o es diluirà. No se sap mai. A Terrassa, el gran moviment polític del segle XX, excepció feta pel royisme, va ser el salisme, un moviment local atípic que començà l’últim terç del segle XIX i va durar moltes generacions.
Va començar com un moviment hereu del liberalisme popular i va acabar com un moviment monàrquic i molt escorat a la dreta política. És clar que darrera Sala hi havia un gran bloc de poder basat en una gran classe industrial que ara no existeix. Veurem el que dura el moviment de Ballart i la consistència que té. Després d’una victòria de gran mèrit, almenys cal ser respectuós i esperar esdeveniments.
Per la resta, els resultats electorals són interessants d’analitzar. El PSC curiosament és qui més ha aguantat l’embranzida de Ballart. Però és evident que perdre l’alcaldia després de tants anys és un cop molt dur. Vega ha estat un bon alcalde i ha fet una campanya mesurada. No és un líder carismàtic, però és un home que desprèn honestedat. AL PSC, li tocarà buscar un nou líder per a les properes eleccions i fer una certa catarsi. ERC no ha guanyat i aspirava a guanyar. Era un bon moment per la conjuntura i per l’experiència d’Isaac Albert. Ara, tot sembla apuntar que opta per fer de soci de Ballart. ERC ja té experiència en haver participat en governs amb el PSC i mai ho ha pogut capitalitzar electoralment. La decepció per un resultat que apuntava a expectatives més altes ha fet que ells mateixos es servissin amb safata a Ballart. D’aquí un any veurem com va l’experiment.
Potser el cop més dur de les eleccions locals és el de Terrassa en Comú. La divisió del seu espai polític amb el provinent d’Iniciativa per Catalunya ha estat letal. Xavi Matilla, que ha estat una de les promeses polítiques locals dels darrers temps, ha quedat fora de l’Ajuntament, quan fa només un parell d’anys, amb una mica més de destresa, hagués pogut ser alcalde. Ciutadans no puja, però es manté i es consolida. L’aritmètica política local li donarà poc joc, però els seus regidors donaran feina. A més ara tenen més experiència i no tenen el PP. La CUP no hi serà. Jo creia que hi seria. Els plens municipals seran més àgils. I deixo per al final Junts per Catalunya. Ni l’ombra emocional de Rull i de Puig li han conferit un bon resultat. De liderar l’oposició a ser una opció gens determinant. Potser també els tocaria reflexionar una mica.
Terrassa outlier. Estadísticament atípica. Però, compte, de vegades el terme outlier també vol dir isolada.
