Diem de l’ésser humà que es diferencia dels altres animals perquè és un animal racional, intel·ligent, social, que parla, que juga. Tanmateix, aquestes característiques són comunes amb altres espècies d’animals, en un grau inferior per suposat, però elles també són intel·ligents, es comuniquen mitjançant un llenguatge, juguen i són socials. L’animal humà, però, té un tret propi que el diferencia de les altres espècies: és un animal que riu, que té sentit de l’humor. I el riure, com el llenguatge o el joc, s’expressa en la vida social, ja que només es pot entendre dins del grup.
D’on sorgeix? Què l’origina? Deia el filòsof F. Nietzsche que només l’home pateix tan profundament que ha hagut d’inventar el riure. L’animal més infeliç i malenconiós, afegeix, és també el més alegre. En efecte, trobem en totes les societats l’humor, el qual vol trencar la cuirassa de la serietat, de la tristor, de la malenconia, de la infelicitat; vol treure la màscara de les aparences, dels convencionalismes. L’humor s’origina a partir dels problemes de la realitat social, del difícil ofici de viure, de les pors, s’alimenta de l’escepticisme enfront dels dogmes de qualsevol tipus i esdevé pensament crític, és a dir, denúncia de les injustícies, qüestionament del poder polític, econòmic o religiós. És per aquest motiu que al llarg de la història les monarquies, les dictadures, els règims autoritaris, les religions, les teocràcies reprimeixen l’humor i castiguen severament tota burla del poder i de les seves institucions.
L’humor té una sèrie de recursos mitjançant els quals gosa trencar els valors, costums o convencionalismes de la societat i posa de manifest els abusos del poder. Un d’aquests recursos és la sàtira, la qual es relaciona amb el sarcasme, la paròdia i la ironia. Diu l’humorista gràfic el Roto a "Viñetas para una crisis" que la sàtira "es aquel niño que señaló un día que el rey iba desnudo y que, cuando se hizo mayor, comprendió que ni siquiera había rey", es "el instrumento que nos dota de estos rayos X con los cuales podemos ver los huesos del sistema". La finalitat de la sàtira és anar en contra d’una realitat amb la qual no s’està conforme i mitjançant el poder de l’humor la critica i la denuncia tot i ridiculitzant-la. De vegades la sàtira fa servir el sarcasme per degradar la realitat mitjançant la paròdia -una imitació burlesca- amb el propòsit de ridiculitzar mordaçment allò que imita. Un excel·lent exemple de sàtira que ridiculitza Adolf Hitler és el film de Charles Chaplin "El gran dictador".
L’humor té una important funció social. L’humorista José Mota manifestà que "una societat que abraça l’humor és una societat socialment més sana i que vola més alt. L’humor ens fa lliures i millors éssers humans". Imaginem-nos durant uns instants que l’humor no formés part de les vides dels éssers humans, que sense ell no poguéssim riure’ns dels nostres costums, valors i creences, distanciar-nos de la crua realitat i dels seus problemes; protegir-nos de tot allò que ens deshumanitza, fer front a les situacions repressives, no poder emprar l’única arma de l’humor -la paraula-, dir la veritat al poder, denunciar les injustícies, trencar les certeses o cultivar els dubtes. Podem imaginar-nos unes societats així? Serien, aquestes, unes societats tristes, amargades, gèlides, malaltes, porugues, arrossegadisses, obedients, submises, servils, esclaves i, segurament, violentes.
Doncs bé, aquestes societats han existit al llarg de la història i existeixen també avui. Són les societats on uns règims polítics, des de les antigues monarquies fins a les dictadures i teocràcies actuals, han sospitat sempre de l’humor. El poder absolut, el dogma religiós i les ideologies totalitàries consideren l’humor com un gran perill, ja que no només fa riure, sinó també pensar. Darrerament, a les democràcies també els molesta l’humor, és censurat, denunciat i sovint castigat. Penso, per tant, que el millor mètode per esbrinar si una societat és una democràcia "càlida" és posar-li el termòmetre de l’humor.
