Des que els éssers humans ens organitzem col·lectivament per intentar viure de manera conjunta i d’aquesta manera compartir tota mena d’experiències, serveis, intencions i objectius hem utilitzat el binomi drets i deures per tal de poder establir aquell equilibri necessari que atorga un model de convivència. La necessitat de complir unes normes ens obliga a donar i oferir de nosaltres mateixos per tal que la relació entre ambdós conceptes quedi força ajustada a una estructura igualitària.
Però és ben bé que el paper o la teoria ho suporten tot i la realitat va per un altre camí que no té res a veure amb el que es pretén aconseguir.
Som una societat que ha sabut arrelar-se del tot a la idea que totes les persones tenim uns drets que han de ser satisfets perquè ho diu la llei, la justícia social o santa Caterina. Tots manifestem la nostra queixa davant del que pensem que ens pertoca o d’alguna manera ens pertany sigui perquè ho marca una administració pública o la nostra pròpia consciència. Els nostres drets són inviolables, indiscutibles i intocables, només faltaria. Altra cosa serà quan del que parlem és dels nostres deures, de les obligacions que la nostra condició humana, particular i col·lectiva, ens lliga a una manera de fer, pensar i sobretot conviure. Sembla que aquí el desconeixement de les normes ens protegeix del seu compliment quan ja sabem que justament és al contrari, desconèixer-les no t’eximeix del seu sotmetiment. Les normes són també indestructibles, tot i que sí modificables, però mentre són vigents són d’obligada acceptació. Ens hem acostumat a deixar-nos la veu a l’hora de reivindicar els nostres drets i intentar escapolir-nos quan de ser legals amb els nostres deures es tracta. Mostrem la nostra cara més amarga i crítica davant de qualsevol trepitjada d’allò que pensem que ens perjudica injustament i som capaços de pixar-nos al damunt de les coses que hem de complir sense miraments i sense el contrast necessari per saber si estava obligat a fer-ho o no, només ens interessa protestar si la cosa s’allunya de les nostres expectatives.
Som una societat malalta en moltes coses per la mala relació de proporcionalitat entre els nostres drets i els nostres deures. Tenim uns pares i mares que protesten la manera de fer dels mestres, uns pacients que s’esveren davant dels seus metges, exigents a l’hora que ens serveixin en qualsevol botiga, mal educats en la controvèrsia de les opinions i matussers i cridaners en la defensa de les nostres idees i tot això sense voler entrar en l’àmbit polític ple de mentides i subterfugis. Hem d’entendre que, per poder demanar, primer hem d’haver donat i, encara diria més, donar sense esperar res a canvi ens aporta una plataforma emocional que ens prepara per saber que les obligacions seran més plaents si les fem des del desinterès i no pas des de l’esperar quelcom de tornada.
Hem se ser capaços de donar la mateixa importància als nostres drets i als nostres deures, d’això depèn viure en pau i en harmonia. Cada dia veig com una senyora molt ben vestida aparca el seu cotxe davant del seu bar habitual per fer el cafè de cada matí, és el seu dret abans d’anar a treballar, són els seus deu minuts de reflexió. Llàstima que el cotxe estigui sempre a sobre de la rampa que han d’utilitzar els minusvàlids amb cadira o els avis més topers per baixar la vorera i creuar el carrer. El dret a fer el cafè queda esmicolat per l’obligació d’aparcar correctament, total només són deu minuts.
Ara a veure si llegint aquest article se sent interpel·lada i es comporta com una persona racional i, sobretot, educada.
