Amb canvi climàtic o sense, el cert és que enguany l’hivern ha estat dur. Si fa no fa, la temperatura s’ha correspost al que hom pot esperar d’aquesta estació meteorològica. És ací que potser ens dominen més dites castellanes, com aquella del “cuarenta de mayo”. Per si sol, però, el nostre costumari és ben ric en aquest sentit: “Al juny, l’estiu no és lluny / Pel juny, molt sol i molta son / el sol de juny encén els sembrats / el sol de juny estalvia llum / Juny comença l’estiu: tot riu i tot viu / Pel juny, a tot despull / Les cireres, d’una a una pel maig i, pel juny, a grapats / Pel juny calor farà i son tindràs / Al maig, com vaig; al juny, com vull, i al juliol, tot al vol”. El nom del mes no té un origen clar. Alguns defensen que va en honor de Junio Bruto, fundador de la república romana… Però, alhora -jo em decanto més per aquesta accepció-, guardaria relació amb la deessa romana Juno. D’una o altra manera, tots agraïm l’arribada del bon temps i els dies més llargs. Ens dóna peu més fàcilment a fer tombs pel bell mig del carrer, envaint terrasses i fent una convidada amb bons amics. Això sí, al juny “la pluja sol ésser lluny… I, si plou, cada gota és com el puny”. No endebades, “pel juny, la falç al puny”: és època de seguiment dels nostres cultius. Sembrant -entre d’altres- bledes, api, carbassó, espinacs, coliflor, maduixes, pèsols, mongetes, enciam, pastanagues i carxofes… També recol·lectant -per exemple- escaroles, raves, cebes i alls.
Feta aquesta reflexió sobre el nou mes que avui encetem, aprofito l’avinentesa per valorar -de bell nou- el cicle vital. Tal com diu el filòsof, assagista i poeta francès Charles Péguy, “no totes les persones que respiren estan vives”. Al cap i a la fi, “la fe que més agrada a Déu és l’esperança”. I, també, “malgrat que cada dia té els seus propis temors, no cal anticipar els de demà”. L’escalfor climàtica hauria d’anar acompanyada d’una dinàmica summament optimista i positiva. Afegint-hi un component de saber valorar allò que ens ha estat donat. Algun amic meu sap que, en aquesta tesi, de tant en tant, obvio citar textualment la divinitat. Si més no pel fet que hi ha molta gent agnòstica. És per això que m’agrada emprar la versió de donar gràcies “al de l’àtic”. És en aquest punt que la temperatura climàtica de l’entorn es correspon amb l’íntimament personal. Al cap i a la fi, també som esperit.