En els meus quaranta anys de vida municipal, he seguit de molt a prop l’evolució i progrés de totes les grans ciutats del país, i per descomptat també de molts pobles i viles. Aquells municipis que varen tenir l’encert de triar bé, a les primeres eleccions municipals, l’abril del 79, varen iniciar una trajectòria ràpida i de profunda transformació, que en alguns casos encara dura, com és el cas de Terrassa, i algunes altres del país. M’explico.
La política, la fan persones, no màquines. I, si al capdavant d’un equip de govern hi ha la persona adequada, l’equip es converteix en un tren potent que va superant obstacles i reptes, fins a assolir cotes d’infraestructures, equipaments i serveis, mai imaginats.
Per a molts dels lectors, els quedaran lluny alguns noms, però tanmateix varen ser els impulsors d’uns canvis radicals, en els municipis on governaven, i, de rebot, canvis a tot el país. Sense ells, la realitat seria radicalment diferent. Tots els ficats en el món municipal hem posat com a model de desenvolupament potent, harmònic, innovador… ciutats com la Girona de Quim Nadal, la Tarragona de Josep Maria Recasens, la Lleida d’Antoni Ciurana, la Barcelona de Pasqual Maragall, la Sabadell d’Antoni Farrés, la Terrassa de Manel Royes, la Seu d’Urgell de Joan Ganyet…, i així podria enumerar no menys d’un centenar de noms, lligats a pobles i ciutats que ara serien molt diferents, si no haguessin encertat a les primeres eleccions.
Ara bé, tots els enumerats i tots els que estan a la memòria col·lectiva tenien una cosa en comú: el treball seriós i rigorós, centrat en el municipi i la seva gent. Res els distreia en la tasca de trobar aportacions exteriors o ajuntar-se per aconseguir projectes mancomunats. De fet, els JJOO del 92 van ser la culminació d’una estratègia no només de Barcelona capital, sinó de tota la xarxa de ciutats que varen impulsar, treballar i potenciar la gran capital.
Algunes ciutats han continuat per aquest camí de no distreure’s en el que és la seva prioritat i han aconseguit anar progressant, sense estridències, sense batalles inútils ni protagonismes en processos que no els són propis, i que només poden aconseguir dividir la ciutadania i posar pals a les rodes del progrés. Aquest és el cas de Terrassa, a la qual conec i segueixo des de fa prop de quaranta anys. D’aquells bons inicis, va continuar buscant un camí propi, fent-se un lloc de rellevància a nivell de país, sense trencar ni amb la legalitat ni amb el guió marcat, decennis enrere. En contraposició hi posaria la ciutat de Girona, on algú creu que té per missió abanderar processos, condemnats al fracàs, perdent el temps en protagonismes mal entesos. Allà la dinàmica inicial s’ha perdut i la desorientació és la nota habitual de l’equip de govern. Podria posar algun altre exemple de pèrdua de guió, com és el cas de la gran capital: Barcelona. Tots lamentem la pèrdua de la gran ciutat, la gran capital, innovadora i capaç de tirar del tren del país.
Per què ha passat? Com evitar que passi? S’ha de tornar als principis fundacionals del municipalisme català, modèlic aquí, i copiat arreu d’Espanya. Centralització dels objectius, en el propi municipi, fugint de processos fracassats. Mantenir en el govern els equips de govern, que així han actuat en els darrers anys, i facilitar el canvi, en aquells municipis on els equips de govern han jugat a subvertir l’Estat de dret, convertint-se en el braç executor de polítiques de partits independentistes, més interessats en les seves batalles internes que no pas a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. És un bon moment per premiar el bon govern, i deixar enrere situacions que només han fet que perjudicar la convivència i qualitat de vida dels ciutadans.
* L’autor és alcalde de Borredà
