En el Sant Sopar de Jesús amb els deixebles, els va donar aquest manament nou: "Que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres" (Jo 13,34). El precepte de l’amor als altres de fet ja estava formulat a l’Antic Testament, en el llibre del Levític (cf. 19,18). La novetat consisteix a estimar com Crist ens estima. Un amor que arriba a l’extrem, fins a donar la vida pels altres; un amor universal, sense cap límit, capaç de perdonar i oblidar, de purificar la memòria, de superar els obstacles, de convertir les situacions negatives en noves oportuni- tats.
Ens trobem davant un testament del Senyor únic i incomparable, que presenta l’ideal més sublim que es pugui imaginar, en connexió amb una aspiració que està present en el més íntim del cor humà, perquè al capdavall estem creats a imatge i semblança de Déu, que és amor. Però al mateix temps, des de la nostra experiència personal, som conscients que n’és, de difícil, de portar-lo a la pràctica. En la nostra pròpia vida i en el món que ens envolta ens adonem que l’ideal d’estimar Déu i els altres no és gens fàcil de viure. Som conscients de la nostra fragilitat, de la nostra feblesa personal i també dels greus problemes que la nostra societat pateix i també arreu del món. Això és degut a l’existència del pecat, un pecat personal i un pecat social.
Déu ens ha creat per amor i vol omplir-nos de vida, vol que ens realitzem plenament com a fills seus, que trobem la pau, l’amor, l’alegria, la felicitat. Aquest és el seu pla; un pla que Ell ofereix, que no l’imposa, perquè ens ha creat lliures i respecta la nostra llibertat. El pecat és justament refusar aquesta comunió de vida amb Déu i els germans, i això suposa un refús a Ell i als altres, desviant-nos cap a un ús dels béns del món contrari a la voluntat del Creador. El pecat, per tant, és separar-se de Déu, refusar el do de Déu. En definitiva és refusar-lo a Ell ja sigui directament, ja sigui a través d’alguna cosa que trenca l’ordre establert per Déu. El pecat trenca la unitat de l’ésser humà amb Déu, amb ell mateix, amb els altres i amb la creació.
Però l’amor de Déu és més fort que el pecat. El Fill Etern es va fer home perquè tot el qui cregui en ell no mori, sinó que tingui vida eterna. Allà on s’ha multiplicat el pecat, la gràcia de Déu ha estat encara més abundant i d’aquesta manera gràcies a la justícia pot imperar la gràcia (cf. Ro 5,21). Així, l’ésser humà, perdonat i enriquit amb el do de Déu, pot progressar i fructificar en obres de justícia i de caritat. És ben cert que som febles i limitats, però el Senyor ens converteix, ens canvia el cor perquè arribem a estimar com Ell ens estima. Cal una conversió profunda del cor, un "morir" a un mateix per donar un fruit abundant. "Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però, si mor, dóna molt de fruit" (Jo 12,24). Jesús s’aplica aquesta analogia a ell mateix. Si el gra de blat que ha de ser sembrat a la fi no és colgat i no mor, certament es conserva, però sense cap fruit ni cap sentit. De la mateixa manera la nostra vida té sentit des de la donació, des de l’entrega, des del gastar-la i desgastar-la per donar un fruit abundant.
"Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres." Això és del tot impossible només amb l’esforç humà; ara bé, per a Déu no hi ha res impossible. Serà possible estimar com Jesús des d’una conversió profunda i sincera, vivint intensament la unió amb Ell, especialment en l’Eucaristia, en què s’actualitza el seu sacrifici redemptor, la màxima expressió d’amor. Crist fa noves totes les coses.
Deixem, doncs, que renovi el nostre cor i treballem en la renovació de l’Església i del món
* L’autor és bisbe de Terrassa
