Jo vaig créixer en el que s’ha vingut a anomenar "la vella política" que segurament tenia molts defectes però també tenia unes regles de joc destinades a preservar sempre els ponts del diàleg. Deu ser per això que algunes decisions i algunes accions dels polítics d’ara em costen molt d’entendre perquè no sé veure amb quin propòsit es fan ni quin benefici esperen produir. Dins d’aquestes accions incomprensibles per a mi, ocupa un lloc destacat el veto dels partits independentistes a la candidatura de Miquel Iceta com a senador i, consegüentment, a la seva possibilitat de ser president del Senat. A mi em van ensenyar que en política és millor que et deguin un favor que no pas que et deguin una venjança. No sembla que sigui aquest l’esperit que va inspirar la votació de dijous al Parlament sinó el d’humiliar l’adversari. Una humiliació que trenca els ponts que havien de ser necessaris per a les negociacions postelectorals que s’hauran de fer en alguns ajuntaments.
Entenc que a ERC i als altres partits els semblés poc elegant la manera com es va produir l’anunci que Iceta seria el president del Senat però no crec, ni per un moment, que el veto hagi estat motivat per demostrar la sobirania del Parlament de Catalunya sinó per acontentar el sector més radical, les crítiques del qual els devien semblar incomportables als dirigents d’Esquerra en plena campanya electoral. És una de les conseqüències de la polarització de la política, les cúpules dels partits i les seves decisions acaben sent esclaves de l’opinió dels més intolerants, dels purs. I, en canvi, tinc la impressió que els excel·lents resultats que va treure ERC el 28-A en bona part van ser deguts a mostrar-se amb voluntat certa de diàleg i de negociació, de voler trobar un mínim comú denominador més ampli, que permetés aixoplugar més part dels catalans, especialment aquells que se n’han allunyat cansats de la confusió entre activisme i política. No sembla que el veto de dijous sigui la millor manera d’agrair la confiança d’aquests electors. Accions com la de dijous trenquen aquesta imatge d’Esquerra com un partit que ha entès que ara el que toca, d’una vegada, és governar les institucions i construir ponts de negociació discrets i sòlids en lloc de perdre’s en gestos de cara a la galeria. En aquest sentit, han perdut també l’oportunitat de desmarcar-se de la manera de fer de Junts per Catalunya, que ha fet de la confrontació amb l’Estat la clau de la seva supervivència.
És curiosa aquesta habilitat que té ERC, que ja li hem vist altres vegades, d’engegar-se un tret al peu quan va el primer de la cursa. Em recorda un equip de futbol on vaig jugar ja fa molts anys: mentre anàvem segons, hi havia un ambient esplèndid entre els jugadors, ens ajudàvem els uns als altres, ens motivàvem; quan aconseguíem anar primers, tot canviava, sempre hi havia un espontani que trobava la manera de fer la bestiesa pertinent perquè perdéssim el lideratge. Aquell any no vam pujar de categoria…
