Avui se celebra el dia mundial d’aquesta patologia. De tant en tant, a diferents punts del territori, algunes associacions compromeses amb els afectats es manifesten. Ho fan per sol·licitar ajuts i atenció per part de la Seguretat Social. Sobretot pel fet que anar a la medicina privada és molt més feixuc. Aquesta diada justament pretén que la societat en prengui consciència. És molt necessari.
Jo mateix vaig assabentar-me’n -no fa massa anys- mitjançant la informació rebuda de part d’ un antic company d’escola. La seva esposa té aquest diagnòstic i entenc que no és cap plat de bon gust. De fet, a través del que he anat coneixent sobre el tema, he arribat a concloure que tal vegada fins i tot som davant d’un col·lectiu que ha sofert una certa estigmatització. Faig aquesta afirmació tan controvertida en haver-se donat el cas de facultatius que inicialment entreveien una possible “neura teatral” en les persones que visitaven. Encara sort que la investigació ha avançat suficientment per arribar a establir que es tracta d’una malaltia crònica. Els seus efectes palesen un dolor músculo-esquelètic, amb una forta hipersensibilitat en certes zones del cos i una fatiga persistent. Incapacita la persona per desenvolupar una tasca diària constant, arribant a no conciliar el son de manera adient. Fins i tot, sovint va acompanyada de transtorns psiquiàtrics i reu-màtics.
Amb motiu de la Fira Modernista d’enguany, aprofitaran per tenir un estand informatiu dins de l’oferta general d’aquest esdeveniment ciutadà tan plenament consolidat. Crec personalment que val molt la pena “perdre” uns minuts allí per arribar a copsar -en tota la seva profunditat- l’abast de la temàtica. Amb més informació, el problema es pot afrontar amb força més garanties de bon afrontament. Incrementar notòriament el nombre de metges dedicats a investigar-ho i dotar econòmicament en justa mesura les ajudes redundarien molt i molt en la reducció d’un deteriorament progressiu. En el benentès que afecta unes deu vegades més les dones que els homes.
Probablement, tot indica que l’origen és neurològic i el dolor prové de desequilibris neuroquímics a nivell de sistema nerviós central. Per tot plegat, contra la tesi de l’adagi que diu allò de “a gran dolor, paciència major”, demano molta comprensió envers aquest col·lectiu. Els cal.
