Per raons que a mi em semblen òbvies -el fet de donar suport a una de les candidatures que es presenten a les eleccions municipals-, no aprofitaré pas aquest espai per escriure un article que pugui ser interpretat com a part de la campanya electoral. Tot ha de tenir el seu espai i els seus límits, i en qualsevol cas no sóc dels que pensen que es pot repicar i anar a la processó.
Tanmateix, sí que he de parlar d’aquestes eleccions per no semblar que toco el violí mentre la ciutat s’enfronta a la situació política més complexa que mai hagi viscut. I és que dotze candidatures són moltes candidatures, sobretot perquè no n’hi ha cap que es pugui qualificar de grup marginal, si més no, fins que no veiem els resultats de diumenge 26.
La situació és que, mentre hom s’ha passat el temps dient que la vida política es polaritzava -quan de fet el que es volia era, precisament, polaritzar-la-, el resultat ha estat exactament el contrari: s’ha arribat a la màxima fragmentació. Podríem pensar que els partits han pagat amb la seva pròpia moneda el fet de voler tensar la vida política: els qui volien dividir han acabat dividits entre ells. També podríem pensar que la "naturalesa" de la política és sàvia, i que les lògiques polaritzadores en provoquen de contràries, forçant una fragmentació que impedeix mal majors.
El cas és que aquest tipus de dinàmiques fragmentadores s’ha produït en tot l’espai ideològic i nacional. A la dreta, les tres opcions que es presenten, dividides, poden acabar sent totes irrellevants. Al centre, la ruptura entre PSC i Ballart és de les que faran història. Més a l’esquerra, l’èxit anterior dels Comuns quedarà diluït per la ruptura amb Podem, ICV i EUiA. I, en l’espai sobiranista, la irrupció dels de les Primàries, sumats a les altres tres opcions – ERC, JxT i CUP-, pot comportar una reducció en el pes total de l’independentisme al nou Consistori. Hi haurà temps per fer anàlisis -i lamentar-se’n- quan els terrassencs s’hagin pogut decidir entre tanta oferta. El dia 27 podrem dir allò de "déu-nos-en-guard d’un ja està fet".
Ara bé, la fragmentació electoral que pot fer tan difícil el govern de la ciutat no significa pas una més gran riquesa d’oferta política. Vull dir que, escoltades les propostes -a Terrassa, però també al conjunt de les altres grans ciutats i capitals del país-, no és que hi hagi grans diferències en els objectius programàtics d’uns i altres. En molts casos, perquè els objectius no depenen de l’àmbit local. En d’altres, perquè si hi ha alguna diferència no és en els objectius -tothom defensa una ciutat "sostenible", per exemple-, sinó en els camins per arribar-hi. I, encara, perquè, més enllà dels programes, hi ha tot de factors implícits -carisma dels candidats, adhesions emocionals, trajectòries personals…- que són els que acaben decantant el vot.
Però, si no són les diferències programàtiques, per què tanta divisió? Per què tanta pèrdua d’energia i recursos competint entre quasi-iguals? Per què debilitar els propis objectius no sent capaços d’arribar a acords preelectorals i preferint pactes postelectorals que s’hauran de fer, inevitablement, des d’una més gran feblesa? Vet aquí una gran pregunta que per respondre-la ja hauria de trair la voluntat de no fer campanya des d’aquest espai de reflexió. Callo.
No m’estranya que el darrer ple acabés apel·lant als futurs pactes. Es veuen a venir la garrotada. Però no hi ha un cert punt de cinisme en reivindicar-los ara quan no s’han volgut fer abans quan convenia?
