Hi ha dies que una sorpresa, òbviament del tot inesperada, et dona una felicitat immensa i alhora una sentida emoció. No us parlaré pas ni de la derrota del Barça, ni dels jugadors ni del seu entrenador. Ja hem llegit i sentit prou coses al respecte i ja se sap que l’esport acaba oferint victòries o derrotes, malgrat que ens costi d’admetre, i molt més la d’aquest dimarts, de molt complicada digestió. Per cert, el quart gol em recorda molt aquells partits de dissabte/diumenge al matí que es poden veure quan visites alguns camps i equips de barriada on es juga contra tota mena d’elements i dificultats. Ara bé, com diu la cançó: “La vida et dona sorpreses , sorpreses et dona la vida”. Per fi hem descobert qui és en Joan Bonanit, aquella càlida veu que cada vespre s’adreçava als presos polítics de Lledoners, un per un, i amb el millor dels desitjos. La frase nocturna/diària acabà construint un hipotètic i simpàtic cognom. Mai va abstenir-se d’anar a aquella peculiar cita i autoimposada trobada. Corrien tota mena de conjectures sobre l’edat i el perfil d’aquest anònim personatge que, amb la pluja, el vent o el fred, no ha deixat ni una sola nit d’estar present amb la seva veu i esdevenir un referent singular, emotiu i tendre enmig de tanta injustícia i despropòsit. Dimarts es va descobrir la seva identitat quan va anar a declarar com a testimoni davant el Tribunal Suprem. Ni 70, ni 60, ni 50… És un xicot de 23 anys amb una vinculació professional amb el món del futbol com a àrbitre i estudiant de Ciències de l’Esport. Sempre vaig pensar en una persona d’edat. Imaginava algú prou enginyós per concórrer, malgrat l’edat, cada dia amb aquelles amables intencions. Hom imaginava els impediments familiars per sortir alguns capvespres de pluja i fred per arribar davant l’immens i il·luminat espai enfront el recinte penitenciari del Bages. Hom imaginava la família del nostre personatge enutjada per la temeritat del suposat avi en sortir en hores ingrates i desafiant tots els impediments. Fins i tot sovintejava en la meva imaginació una reiterativa frase: “Avui no hi vagis car tampoc et trobaran a faltar”.
A partir d’ara, no és la primera ocasió, aniré molt amb compte a no deixar-me portar pel timbre de veu ni per fer un agosarat retrat d’un personatge que no conec en absolut. Ens ha passat el mateix respecte als dobladors de pel·lícules o alguns locutors de ràdio. Jugues a imaginar com poden ser aquestes persones. El manresà Joan Porras -“Bonanit”- Álvarez ens ha donat a tots una lliçó com a patriota i per un compromís que va començar com una simple anècdota i ha acabat en un gest d’implicació i lleialtat. Ara ja sabem qui és i ja ens podíem imaginar com pensa per la seva perllongada activitat nocturna. Hem vist i escoltat les seves declaracions des de la humilitat i transparència de qui creu que no ha fet res dolent. Es miri com es miri. Ho va dir de forma clara i meridiana: “Si votar és un delicte, aquí haurien d’estar asseguts dos milions de catalans”. Ras i curt. Sense embuts. Si ja em resultava simpàtic ara me’l miro com un personatge excepcional que ha donat una lliçó de fermesa i transparència a tots els que seguien les seves declaracions. El personatge anònim es fa visible i es desemmascara. Ens ofereix una actuació en directe d’immensa categoria. Aquell retrat robot deixa el misteri. Quan acaba s’acomiada, un per un, de tots els acusats.
No podia ser d’una altra manera. Són la seva gent i a qui ha acompanyat durant moltes jornades amb un afectiu “bona nit”, abans de tancar el llum de les cel·les.
