Sempre he cregut que la nostra societat té ribets de cert racisme. D’una banda, ens agrada que se’ns presenti com a poble acollidor. De l’altra, però, arrufem el nas davant algun col·lectiu. En aquest grup, hi situem romanesos, paquistanesos, xinesos i àrabs. Avui parlaré d’aquests darrers. Pel fet que, ahir, van endegar el ramadà.
Primer de tot, remarco que -estadísticament i aproximada- un quinze per cent de la població egarenca té orígens del Magrib. Des d’un criteri cultural molt diferent del nostre, fins a cert punt pot ésser normal que hi hagi algun conflicte puntual. El que em rebenta més és la visió homòfoba i constant envers qualsevol fet relacionat amb ells. No és èticament just catalogar-los a tots dessota un mateix prisma. “Hay de todo, como en botica.” La qual cosa vol dir que n’hi ha de molt normals, senzills i prou integrats i ambientats al nostre estil vital. Quin és l’eix del període conegut com a ramadà? Dura 29 o 30 dies, en base a certes fases lunars. Comença el novè mes del seu calendari (Sha’ban) i es clou quan hi torni a haver nou pleniluni. Aquests dies, el musulmà dejuna diàriament, de l’albada a la posta de sol. Això els hauria de permetre incrementar el seu ritme de pregària. Ajudant, alhora, gent més necessitada que un mateix.
Fa dues setmanes que els cristians festejàvem la Pasqua. Durant quaranta dies (Quaresma), la tradició religiosa de l’antigor marcava el dejuni de carn i insistia en la necessitat d’adoptar actitud de recés i contrició amb la divinitat€ Per tot plegat, doncs, és evident que tal vegada hi ha algunes concomitàncies entre ambdues confessions religioses. Des d’ací -com ve fent, de fa vuit anys i mig, l’anomenat Consell Interreligiós egarenc- convé no deixar de treballar en la cohesió social/plural de les principals creences vigents a la vila. Majoritàriament, parlo de catòlics, bahai’s, musulmans i protestants. De tots és conegut el profund distanciament entre les postures polítiques aferrissades del grup constitucionalista i els partits adscrits a l’arc sobiranista. Precisament per això, val la pena incidir que l’exemple religiós pot ésser perfectament extrapolable envers aquell.
Fora prejudicis! Un món millor d’intercanvis és possible i desitjable. Àdhuc amb el món àrab.
