M’ha sorprès favorablement l’ham publicitari per promocionar el concert coral d’avui a l’Auditori. Ho han fet amb un dels adagis del costumari català (“maig arribat, hivern acabat”). Si més no perquè em dóna peu a citar-ne d’altres (com ara “pel maig, vaig com vaig / pel maig, cada dia un raig / d’obra de maig ma casa faig / el roser de maig fa olor per tot l’any / la fusta de maig fa bona música”). Un acte que es duu a terme -com cada primavera- a benefici de Càritas, amb el suport solidari de l’Ajuntament de la vila. La recaptació anirà íntegrament a favor dels col·lectius més vulnerables. Ja va bé que mai no perdem de vista aquest repte tan necessari. Al cap i a la fi, entrades a la xifra mòdica de dotze euros són un autèntic regal. I per una bona causa.
De manera paral·lela, de fa uns tres anys, el Consistori ha instaurat un acte públic de reconeixement a la figura dels voluntaris. El primer es dugué a terme a la Jazz Cava. El segon, a la Plaça Vella. I el tercer, al centre cívic de la rambla de Francesc Macià. De fet, “allò que no es paga amb diners, cal fer-ho amb dinades”. Dit altrament -en llengua castellana- “a nadie le amarga un dulce”. No obstant això, jo mateix li vaig fer una observació -al nostre batlle- en acabar l’acte de 2017. En concret li vaig dir que sort tenen els poders públics de la tasca fosca, silent, discreta i efectiva d’aquest col·lectiu. Sobretot perquè tapa moltes mancances, vergonyes, badades i oblits de massa polítics. Que li ho diguin, si no, al govern de la Generalitat, entestat gairebé exclusivament en la barrina del sobiranisme, el referèndum, el mandat i no sé què més.
Aquest cop gaudirem de l’harmonia de la Coral Col·legi de Metges de Barcelona i de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, l’Orquestra Simfònica del Conservatori de Terrassa i el conjunt de flautes de l’IES Nicolau Copèrnic. Serà una bona manera de cloure una jornada de gaudi complet, que haurà començat -pel matí- amb l’aplec d’aquesta entitat cristiana al santuari de la Mare de Déu de la Salut (patrona de la diòcesi de Terrassa). Amb o sense rerafons religiós, l’art de saber compartir, ésser solidari i pensar en els qui ho necessiten és assignatura de compliment obligat. Cal incrementar significativament el nombre dels qui es fan “socis” d’aquest club. Esdevé un gran objectiu i ens fa millors.
