Més enllà dels dèficits urbans més clamorosos -brutícia, sorolls, incivisme viari…-, i fins i tot més amagada que els grans problemes socials del moment -encara massa elevades taxes d’atur, pobresa, ignorància o desvinculació social-, hi ha una Terrassa negra tan intensa com poc visible.
Em refereixo a un submón que s’escapa del control públic, que actua no tan sols fora sinó en contra de la llei, i del que només tenim notícies esporàdiques quan la policia és capaç de desemmascarar-lo. Però la seva realitat no n’és, d’esporàdica, sinó que és regular, diària, discreta, astuta i, sobretot, devastadora tant per a la dignitat de les persones afectades com per al funcionament ordenat de la ciutat.
Ja vaig esmentar, fa unes setmanes, el constant desmantellament de notables plantacions il·legals de cànnabis a la ciutat, aprofitant espais abandonats, com el d’aquesta darrera setmana a l’antiga residència d’avis de Sant Miquel de Guanteres. Però encara és símptoma d’una realitat pitjor el cas que relatava Diari de Terrassa aquest passat 25 d’abril sobre una jove nigeriana obligada a prostituir-se a cops i atemorida amb rituals vudús des del seu país d’origen. Enganyada, fent-li creure que venia a Europa a estudiar, l’organització mafiosa la va obligar a prostituir-se per tornar el suposat deute de 55.000 euros que havia contret, havent de pagar 300 euros diaris a la família -amb quatre fills menors- on la tenien retinguda, dels quals es quedava 200 de lloguer de l’habitació i 60 euros setmanals de manutenció. El relat de Javier Llamas al Diari era veritablement esgarrifós.
La pregunta que cal fer-nos és, més enllà dels casos més extrems i descoberts pels Mossos, quina és la magnitud d’aquesta Terrassa negra, fora de la llei, delinqüent i mafiosa. Quina és la magnitud de treball il·legal que explota persones vulnerables. Quanta gent gran viu maltractada pels seus mateixos familiars en silenci. Quina és la dimensió de la violència domèstica i, en particular, de gènere. No parlo de la Terrassa pobra, tot i que en pot ser víctima fàcil per la seva vulnerabilitat. Parlo d’una Terrassa desconeguda però que pot estar movent quantitats enormes de diners, enriquint uns pocs individus sense escrúpols a costa de la dignitat de molts.
Fa alguns anys, en temps de la consellera Montserrat Tura, vaig poder tenir una conversa llarga amb responsables i alts comandaments dels Mossos sobre aquestes qüestions. Particularment, en aquella ocasió, vam parlar de la criminalitat i el lleure nocturn juvenil. No vaig poder dormir en tota la nit. I és que hi ha una realitat dramàtica però visible, que és comptabilitzada per les estadístiques, visible a plena llum del dia, i poc o molt atesa per les polítiques socials públiques i per organitzacions com Càritas o Creu Roja. Però n’hi ha una altra d’oculta, que no veiem. Que no pot ser atesa perquè no és transparent i que no és denunciada tot i que compta amb la participació, qui sap si inconscient, d’una part de la ciutadania.
Ja sé que es viu més còmodament en la ignorància d’aquesta Terrassa negra. Ella s’amagava, i nosaltres no la mirem. Tots contents. Però, francament, a mi, m’agradaria conèixer-la. I no només quan s’atrapa, sinó arribar a tenir una certa idea de quina és la seva magnitud.
