Després del 27 d’octubre de 1807 (signatura del famós Tractat de Fontainebleau) les tropes aliades franceses entraren a Espanya, de camí cap a Portugal. Passant per Madrid, tingué lloc l’anomenat “motí d’Aranjuez” (el 17 de març de 1808) i la total ocupació de la capital sis dies més enllà, per part del general Murat. Aleshores, els gavatxos forçaren Fernando VII i son pare Carles IV a signar les “abdicacions de Baiona”€Fet que comportà la imposició de la corona espanyola a mans del germà d’en Napoleó Bonaparte. Tela marinera!
De tot el sarau se’n derivà l’alçament del 2 de maig, molt ben plasmat en un famós quadre d’en José Goya (“Els afusellaments”, acabat el 1814). El seu autor copsà tot el dramatisme d’aquells assassinats en haver-ne estat testimoni visual, des d’una petita finestra pròxima. En conseqüència, un seguit de revoltes populars -arreu del país- ens farien desembocar a la guerra de la independència. Un esdeveniment històric que significà el desterrament dels francesos de casa nostra. Ací, malgrat que pugui tenir més aspecte de llegenda que no pas de realitat, és summament “emotiva” la figura del timbaler del Bruc. Explica que la reverberació del so del tambor en xocar amb les parets de Montserrat va fer creure que el nombre de soldats catalans era molt superior al realment existent.
Concretament, el 9 de febrer del mateix any, les tropes franceses entraren a Catalunya -per La Jonquera- i sis dies després arribaven a la Ciutat Comtal. Allò comportà la intervenció del govern i l’esclat d’una immensa crisi económica… La qual cosa comportà un rebuig integral i molt profund envers aquell exèrcit per part del poble català.
D’allí, es desplaçarien cap a Lleida i Saragossa, passant òbviament pels volts de la muntanya màgica del Montserrat. El 6 de juny, començà la primera batalla del Bruc i el 14 del mateix mes la segona. Malgrat ésser un nombre de soldats molt superior, el desconeixement de la orografia del terreny i la forta rauxa dels molts voluntaris d’aquells indrets, patiren un seguit de derrotes més que humiliant.
N’han passat dos-cents onze anys… Però és summament necessari no perdre’n de vista la perspectiva històrica. Si més no pel fet que, si l’oblidem, ens exposem a perdre la nostra identitat com a poble.
