Semblava que tot ho tenia perdut i només necessitava que algú li digues que estava equivocat. Fa uns mesos parlava amb un conegut que desprenia mala energia, que havia perdut totes les il·lusions de la seva vida i que es mostrava esquerp amb qualsevol circumstància i persona que se li apropés. La veritat és que estava passant una mala ratxa, ja que havia perdut la feina i també la seva dona i això suposava dos forats emocionals difícils d’entomar. La tristor era l’emoció desbordant de la seva vida i ell es va deixar portar per aquesta emotivitat negativa. Tot quedava penjat d’aquest sentiment que no aportava llum al fet de viure, tot quedava tapat per l’ofec de la tristesa. Des de bon matí la ment només feia que recordar-li la magnitud del desastre, la dificultat en la gestió dels sentiments era palesa perquè en cap cas es veia una finestra de llum que permetés tenir un re- ferent d’esperança a on agafar-se. Tot era negre.
La veritat és que, quan la vida ens presenta de manera encadenada alguns esdeveniments colpidors, la nostra ment, que ha estat programada per protegir-nos, ens refugia en un buit involuntari que ens acull per trobar la serenitat necessària per poder-los acceptar. Després de l’impacte, la ràbia, de vegades la culpa i la negació apareixen altres quadres emotius com la reorganització i finalment l’acceptació. Però hi ha algunes persones que poden quedar encallades en aquest procés i les primeres emocions, les que es viuen des de l’angoixa i la no acceptació, no són superades i deixen la persona permanentment enganxada a elles. És aquí quan necessitem ajuda més enllà de les paraules d’ànim que els que ens estimen ens poden fer arribar per ajudar-nos. Necessitem que algú sigui capaç d’enfocar els nostres pensaments, que més tard es convertiran en els nostres sentiments, per tal que siguem capaços en la gestió emocional de superació de qualsevol xoc.
Vàrem parlar una llarga estona i vaig donar-li més de deu raons per les quals la seva vida valia la pena. Deu raons de pes, relacionades amb la necessitat que la seva gent, el seu barri, la societat en general necessitava de la seva persona. Raons de pes, raons per les quals val la pena oferir la millor versió de tu mateix.
El vaig "obligar" a pensar cada dia i de manera repetida en tres d’aquestes deu raons. Era el seu entrenament, els seus deures, la seva fita.
Al principi li va costar, m’ho va reconèixer, però ell va insistir-hi. A poc a poc va anar veient les coses més clares, més tranquil·les i sense grans demostracions d’alegria va ser capaç de somriure davant d’alguns episodis, especialment quan abraçava la seva filla, que era una de les raons per les quals havia de donar la seva millor versió.
El poder de la ment és extraordinari. És una eina tan potent que és capaç de destruir-nos i també de pujar-nos a dalt de tot. L’enfoc que donem a les coses decidirà quin sentit pren el nostre estat d’ànim, la nostra manera de pensar i de sentir i finalment com encarem la nostra vida.
Com sempre dic, també a la persona protagonista d’aquesta història, tots en algun moment o altre caurem al riu però allò important és quanta estona trigarem a sortir-ne.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
