Josep Puy té traça a fer biografies perquè té ofici. Fer biografies no és fàcil. És un dels historiadors que millor coneixen la història contemporània de Terrassa. La biografia de Samuel Morera que acaba de publicar-li la Fundació Josep Irla, amb pròleg d’Isaac Albert, n’és un nou exemple. Completa així altres biografies clau que ha escrit per entendre la història del segle XIX i XX a Terrassa com són les d’Alfons Sala i la de Domènec Palet i Barba. Les diferents biografies es creuen en l’escenari històric que coneix bé. El doble guió sobre el personatge i sobre la ciutat s’enriqueix mútuament. Seguir el detall de la política terrassenca d’aquells anys bàsicament de salistes, catalanistes i republicans és complicadíssim, els ho puc ben assegurar.
Samuel Morera és una figura clau per entendre la conflictivitat dels anys trenta a Terrassa. L’etapa de la República a Terrassa va ser molt convulsa. Molt. La figura de Morera, republicà moderat, home d’ordre i d’idees avançades a l’ensems, era atacada ferotgement i violenta per l’extrema dreta local, pels anarquistes de la FAI i per les diferents faccions del bloc republicà. Una de les aportacions que fa Puy és explicar molt bé aquesta múltiple conflictivitat. Els conflictes violents de 1932 (assalt a l’Ajuntament) i els episodis sagnants de 1933 i de 1934 (coincidint amb els Fets d’Octubre) només van ser un aperitiu de la violència desfermada el 1936 quan Terrassa va esdevenir una de les reraguardes més violentes de Catalunya sense que Morera ho pogués impedir. De fet, el mateix Morera va estar sovint en el punt de mira dels seus enemics polítics de dreta i esquerra. I parlar de punt de mira no és cap metàfora en aquest cas. Aquestes convulsions continuades van fer migrar molt l’acció de govern, tot i que clarament Morera era un home de govern. No tinc cap dubte que en esclatar la guerra Morera va salvar gent (menys de la que hauria volgut) i va viure amb frustració els assassinats que les diferents faccions d’incontrolats (però no pas no identificats) van perpetrar. Va ser valent, però la seva valentia no es projectava en forma d’autoritat real en uns dies de total confusió i d’efervescència radical. Va plegar abans que no el matessin a ell mateix. Llegir les impressions de Francesc Pi de la Serra d’aquells dies o el text d’Oriol Badia sobre el seu pare ens permeten entendre el clima de terror que es va desplegar sobre una part de ciutadans. Negar aquesta realitat, menys endolcir-la, no és fer història popular, és tergiversar els fets. Morera va intentar fer valdre la seva autoritat a Terrassa. Tarradellas ho va intentar a Catalunya. Però qualsevol que llegeixi la biografia de Puy entendrà què volia dir que Morera i els anarcosindicalistes radicals s’asseguessin a la mateixa taula. Podien compartir taula però per descomptat no estaven al mateix bàndol, o no entenien el bàndol antifeixista de la mateixa manera.
He gaudit molt llegint Josep Puy. I he après molt. No coneixia els detalls de l’episodi de l’enfrontament entre Morera i Alcócer el 1942 a França que impedí a Alcócer marxar a Mèxic. Pedro Alcócer fou la cara més visible del grup violent de faistes que va ser responsable de molts dels assassinats de reraguarda a Terrassa. Per a mi ha estat també molt interessant conèixer el paper de Samuel Morera a la Conselleria de Treball de la Generalitat, o tenir detalls de la mort del seu fill Samuel Morera i Blanco al front d’Alcanyís. Molt suggerent també la relació que exposa Puy de Morera amb Tarradellas en l’etapa de finals de 1937 de l’ex-alcalde ja de Terrassa a la Conselleria de Finances. No sé si es pot aprofundir més en aquesta relació de Morera amb Tarradellas però seria important. Morera era el Tarradellas de Terrassa? Hagués acabat fent un terrassenquisme d’esquerres?
Recordava vagament que Morera havia estat ferit el 1938 en un bombardeig a Barcelona, però poca cosa més. Per a mi són completament nous els detalls de la sortida a l’exili des de Terrassa i Olot cap a Prats de Molló i després el Camp de Sant Cebrià. Com molts altres milers de republicans va participar en un èxode duríssim. El periple de Morera fins a Mèxic està molt ben documentat. Van ser moments molt durs. Morera tenia contactes que li van facilitar algunes coses, el que li comportà alguns malentesos. Morera semblava ser un home de caràcter. És inèdit per a mi el relat detallat que Puy fa de l’exili i de la mort de Morera a Mèxic.
Josep Puy no només ha mostrat la seva talla com a historiador en aquest llibre. També ha tingut detalls de gran humanitat. He llegit emocionat el seu record de Bernat Rodríguez Pi, un historiador local que va fer la primera tesina seriosa sobre la Guerra Civil a Terrassa i que va morir jove. En algun moment dels inicis dels vuitanta vàrem viatjar Puy, Ferran Berenguer, Bernat Rodríguez i jo mateix a Madrid per inspirar-nos i fer el que després seria l’Exposició de la Guerra Civil a Terrassa que es va fer al Centre Cultural l’any 1982. Recordar justament Bernat Rodríguez en una de les seves diverses dedicatòries diu molt a favor de Puy.