És la Moreneta la fe del poble català, l’estel del seu camí, l’afany dels seus amors." Aquests són alguns dels versos escrits i musicats per n’Antoni Carcellé i Tosca, en una sardana que data de 1948. En una diada com la d’avui, adquireixen el seu sentit màxim. Encara afegí allò del "què tindran aquestes serres que tothom queda admirat de Montserrat"… Una altra manera, gairebé idèntica, de clonar aquell "no sé per què us estimo tant, muntanyes".
Quan t’estimes molt la terra, al deixar-la enrere sents com si es morís quelcom teu. Qualsevol viatge n’augmenta progressivament la distància. Qui m’havia de dir avui, però, que aquest jorn coincidiria amb la jornada de reflexió d’uns comicis generals plens d’incertesa. Motiu de més per deixar de banda, doncs, tota connotació política. No fos cas, encara, que m’enganxés els dits i tingués "problemes".
La Mare de Déu de Montserrat aglutina el sentiment de tot un poble. Fins i tot en el cas d’aquells que diuen passar del rerafons religiós. Prou que ho recull la pròpia sardana -en acabar- quan canta allò del "sona la tenora / No sé què tenen els seus cants / Vetlleu, Senyora / pels catalans"… Prou falta ens fa quan la classe política es troba ben dividida i allunyada del seny com a símbol identitari. Que no em parlin de diàleg quan demostren abastament que tenen el cap posat en un altre indret. Més clar l’aigua!
No es tracta -com es proclamava anys enrere- que el que fou conegut com a petita burgesia faci per controlar tres emblemes del país: el Palau de la Generalitat, la presidència del Barça i l’abadia de la muntanya màgica. M’emprenya una constant politització del que sent el nostre poble. És per això que invoco -ferventment- l’ajut i intercessió de la nostra patrona.
En acabar, no estic gens d’acord amb una proclama del bisbe Torres i Bages (mort a Vic, fa cent tres anys). En concret, quan deia que "Catalunya serà cristiana o no serà"… Mentre la Conferència Episcopal Espanyola i la del Principat van a pas canviat i es mostren ambigües, bo és deixar-nos embolcallar pel sentiment i el fervor personal.
Per tant, acabo resant: "Doneu consol a qui la pàtria enyora / sens veure mai els cims de Montserrat / en terra i mar oïu a qui us implora / torneu a Déu els cors que l’han deixat".
