En el cas del Ramón Sampedro i de la M.ª José Carrasco, degut al "seu" patiment crònic, ells mateixos van suplicar que els ajudessin a "morir" (com un "suïcidi"), però la llei ho prohibia, i actualment també. Recordem com va titular el Ramón el seu llibre que resumia els seus darrers 30 anys de vida en un llit: "Cartas desde el infierno".
Si parlem d’un malalt greument invàlid, crònic, que pateix molt, amb limitació de les funcions cerebrals i que la família ho demana, aquí parlaríem d’una eutanàsia, que també prohibeix la llei. Només s’accepten les cures pal·liatives, que intenten "pal·liar" el dolor i "reduir" el malestar, sense limitar el temps de vida.
Recordem que qui vulgui té la possibilitat de signar, davant notari, unes "voluntats anticipades" per limitar els esforços o acarnissaments terapèutics, com cirurgies cruentes o determinades teràpies en metàstasis greus, o altres circumstàncies que cal especificar, evitant així patir, durant anys, un estat de greu incapacitació.
Si més no, la complexitat del tema ha fet que es creés una línia divisòria entre les cures pal·liatives i l’eutanàsia, amb uns acèrrims defensors d’una o de l’altra. Però, en realitat, aquesta clara divisió no té per què ser-hi doncs no tot ha de ser blanc o negre. Pot haver-hi un pacient amb una patologia avançada i greu en què, amb bona voluntat, es facin molts esforços mèdics per prolongar-li la vida (com col·locar-li un botó gàstric per nodrir-lo amb facilitat o un suport respiratori que no es podrà retirar mai, o d’altres), o també es podria decidir, segons el cas i les circumstàncies, donar preferència a la pau del cos, utilitzant analgèsics potents, sedants, i/o mòrfics (a dosis mitjanes o elevades, i no discretes com en una medicina pal·liativa), sabent que, quan redueixes el patiment, el cos també deixa de lluitar i pot arribar-se a una pau definitiva en dies, o potser hores. Aquesta actuació també es pot produir en l’àmbit domiciliari. No té un nom específic, però podríem dir en veu baixa que, sense ser-ho, s’acosta a una eutanàsia, sense oblidar tampoc que la finalitat de la medicina consisteix a aconseguir salut i benestar, més que allargar la vida a qualsevol preu. Per tant, potser amb una medicina pal·liativa "més decidida", seria suficient. A més, el terme "eutanàsia" és lleig i desagradable ja que sembla indicar la provocació immediata de la mort, requerint-se, per tant, un botxí, i això sembla antimedicina. Però, en canvi, segur que gairebé tothom coincidim que no ens agradaria acabar els nostres dies amb una greu invalidesa associada a patiment, durant anys.
Sí que per als dos protagonistes que encapçalen aquest redactat la llei sembla injusta, especialment per als que els ajuden a l’anomena’t suïcidi assistit. Però, si la llei arribés a canviar, també semblaria lògic i necessari disposar dels dictàmens d’un comitè d’ètica i el d’un psicòleg i psiquiatre experts, a part del del metge responsable. Amb aquesta informació, un jutge o jutgessa podria emetre una sentencia, favorable o desfavorable, tenint també molt en compte l’"equitat" o idiosincràsia de la persona, que la llei difícilment pot arribar a especificar.
* L’autor és doctor en Medicina
