No en pot rajar! Heus ací una sentència definitòria. Ho és encara més la dita del “totes li ponen”, cosa que sol ésser “rara avis” en el mercat laboral. La manera que mai no falla per assolir un objectiu és posar-hi coratge, pencar i clavar colzes.
En qualsevol cas, em rebenta saber que -massa sovint- hi ha gent que es “col·loca” en base als tripijocs d’algun “padrí”. Sort que, tard o d’hora, la cadira els trontolla en no donar la talla.
Ací és on pot entrar en joc -en la societat actual- la figura del coaching i els cursets de motivació. Ara bé, un es motiva quan té la percepció que el seu esforç obtindrà resultats concrets. Per tant, per damunt de tot cal comptar amb una forta dosi d’autoexigència. Heus ací el nucli que -combinat amb un bri de sort- ens pot dur a l’èxit. No endebades en Joseph Stiglitz (premi Nobel d’Economia-2001) exposa la mentida de la “meritocràcia”: “El 90% dels qui neixen pobres moren igual. Per molt esforç o mèrit que facin. El 90% dels qui neixen al primer món, però, ho són sense fer cap floritura”.
El ventall d’adagis del nostre costumari que afina i “clava” aquest tema és un munt. En cito tres o quatre a tall d’exemple: “A Déu prega el qui treballa”, “ajuda’t i t’ajudaré”, “allà on no hi ha sang no es fan botifarrons” o “cap sense cervell no ha menester capell”€ Ho faig per maleir una teoria que la crisi ha escampat dissortadament a tort i a dret. Em vull referir a la de molt jovent que defuig estudiar i formar-se, en veure les poques expectatives i sortides del mercat laboral.
D’acord amb ella -quin gran error!- no val la pena lluitar. Entenen que n’hi ha prou amb anar fent. Vegetant dessota la filosofia del “qui dia passa any empeny”. Al cap i a la fi, “només aquell que té padrins el bategen”. Arribats en aquest punt, és evident que ens han fet un flac favor la trepa de carallots que s’han doctorat en la matèria coneguda com a “cultura del pelotazo”. Amb tripijocs, especulació, enganys i males arts han cremat del tot les bases d’una societat igualitària i justa. S’han carregat la il·lusió de la mainada. No mereixen altra cosa que el rebuig. Àdhuc un profund i substancial enduriment de penes en l’àmbit judicial€ Sobretot per fer-los pagar el llistat immens de “deutes” socials amb l’entorn. Per tant, ara que vénen eleccions, val la pena tenir-ho molt present. Si més no per foragitar els oportunistes.
