Un any més, hem celebrat el Diumenge de Rams. Com aquella multitud de deixebles que es varen entusiasmar el primer Diumenge de Rams, també nosaltres en aquest dia proclamem amb entusiasme: "¡Beneït el qui ve en nom del Senyor!". Aclamem Jesús, que és el Mestre, el Salvador, el centre de la vida, de la història, la Vida que dona sentit a la nostra vida. En ell s’han acomplert les Escriptures i ha començat el temps de la salvació. Amb ell ha arribat el temps de gràcia per als pobres, els captius, els oprimits. Ell ha vingut a alliberar-nos de la ceguesa del cos i de l’esperit, de la pobresa i l’esclavitud, Ell ve a alliberar del pecat. És l’Ungit de Déu per l’Esperit per anunciar la Bona Notícia del Regne als desheretats i els pecadors de la terra, als que estan necessitats de la salvació.
"Beneït el qui ve en nom del Senyor!" Amb aquestes paraules de joia i d’entusiasme els habitants de Jerusalem varen acollir Jesús. Ahir, Diumenge de Rams, també l’acollírem en el nostre cor i actualitzàrem l’entrada de Jesús a Jerusalem, quan era a prop la celebració de la Pasqua. Ell entra a la ciutat envoltat per una multitud joiosa i expectant, segura que ell és el Messies, perquè ha confirmat amb la seva paraula i sobretot amb els seus miracles els anuncis dels antics profetes. Ell, però, és plenament conscient que no arriba a Jerusalem per ser entronitzat com a rei sinó per consumar el misteri de la seva passió, mort i resurrecció, i que la corona que rebrà serà una corona d’espines.
Jesús lliura la seva vida a la creu per a la remissió dels pecats de la humanitat. La seva mort serà la culminació del que ha estat la seva vida tota sencera, entregada lliurement i sacrificada per a la salvació dels homes. No havia vingut a ser servit sinó a servir i donar la seva vida en rescat per una multitud (cf. Mc 10,45). El seu acte de donar la vida és la conseqüència de la seva trajectòria vital, una entrega en totalitat als altres. La creu esdevindrà el gest més gran de servei i de donació: "Per això el Pare m’estima, perquè jo dono la vida (…) Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement" (Jo 10, 17-18). Contemplant la creu descobrim l’amor immens de Déu, un amor etern, infinit, encarnat en l’actuació misericordiosa de Jesús que mostra a la creu la seva màxima realització: "Ningú no té un amor més gran que el qui dona la seva vida pels seus amics" (Jo 15,13).
Però la seva vida no acaba amb la mort a la creu. El Senyor ressuscita vencent la mort i es converteix en el fonament i l’esperança de resurrecció per a tots els éssers humans. L’amor redemptor de Déu és més fort que la mort. El qui va ser penjat d’una creu ha estat ressuscitat per Déu i exaltat a la seva dreta (cf. Fets 5,31). La resurrecció de Crist és principi de vida nova per a la humanitat. La vida del cristià consisteix a viure en Crist, amb l’alegria immensa per ser salvat i sentir-se salvat, per saber-se associat a l’obra de la salvació. A la vegada, caldrà imitar i assimilar-se al Ressuscitat, treballar en l’edificació de l’Església, amb alegria i entusiasme.
Ser cristià significa seguir el camí que Crist ens ha marcat, és tenir els mateixos sentiments de Crist, penetrar en aquests sentiments, viure’ls, que és viure la humilitat i l’entrega, la generositat i el despreniment. Ell, essent igual a Déu, va assumir la condició humana fins a la mort i una mort en Creu, però Déu l’ha exalçat i li ha concedit el Nom que està per damunt de tot altre nom (cf. Fl 2, 5-11).
Us desitjo que tingueu tots una Setmana Santa de veritat. Que Maria, la Mare i Mestra, ens acompanyi per viure-la amb fruit.
* L’autor és bisbe de Terrassa
