Aquest cap de setmana s’inicia un cicle electoral que fins que no quedi ben tancat, amb els nous governs constituïts, s’allargarà fins a l’estiu. Això, si tot “va bé” -és un dir-, i no s’han de repetir eleccions. Eleccions espanyoles, eleccions municipals i europees, totes amb desafiaments molt diferenciats i amb sistemes electorals que condicionaran la voluntat popular: circumscripcions diverses, regla D’Hont, reforçament de la representació de les zones més despoblades, elecció de l’alcalde -si no hi ha acord- segons la llista més votada ni que sigui sense majoria de govern€ Sí, aprendre a votar no és una feina fàcil i sovint, més que no pas la raó, s’acaba imposant la intuïció o l’emoció, condicionada per segons quines siguin les fonts d’informació -o de desinformació i manipulació- a què estiguem lligats.
Tanmateix, el més greu de tot és que a Catalunya tornem a un cicle electoral celebrat amb una absoluta anormalitat. De fet, en un veritable estat d’excepció. Líders polítics i socials en presó preventiva, ara caps o finals de llista, dels quals es vulneren els drets polítics que, segons la llei, continuen intactes. Quin escàndol per als que diuen que la llei està per damunt de tot! Un estat d’excepció el més greu del qual és que hi ha una sèrie de polítics i de partits polítics que el neguen perquè els seria profundament incòmode reconèixer-ho. I penso, molt particularment, en el PSC, còmplice de l’aplicació abusiva de l’article 155 de la Constitució espanyola que -també de fet- segueix viu en els seus efectes amb controls polítics i econòmics inacceptables, amenaces de judicialització pendents i pors profundes al cos de molts funcionaris.
Una negació, ho he de dir, que em recorda molt els anys de franquisme, on una majoria de la societat mirava cap a una altra banda i se’n feia còmplice, si calia, també apel·lant al mal menor, al pragmatisme o al pessimisme que va permetre que el dictador morís al llit. Quan ara hi ha qui lamenta les limitacions del nostre govern de la Generalitat com si aquest tingués la capacitat plena per governar, no em puc estar de veure-hi aquesta desesperada necessitat de negar l’evidència per tal de no haver de reconèixer la seva complicitat amb l’autoritarisme que, precisament, té la Generalitat tenallada. Quina vergonya!
L’anomalia, d’altra banda, es manifestarà a tots els nivells electorals: espanyol, municipal i europeu. I és obvi que, segons què passi a Espanya, quedaran marcats els altres dos nivells, però també les eleccions espanyoles estaran determinades per les previsions que els partits facin en el pla municipal i europeu. En particular, a Terrassa ens trobarem amb una oferta tan dividida que tot fa preveure una legislatura municipal amb poca capacitat de decisió, just quan més falta faria. Divisió a la dreta, divisió a l’esquerra i, molt lamentablement, divisió en el sobiranisme, després que a nivell popular no s’hagi fet altra cosa que cridar unitat, unitat, unitat. Mai com ara, amb els adversaris tan dividits, la unitat dels independentistes hauria estat tan oportuna, tan útil i tan productiva. Però, seguint una lògica miop, només Junts per Catalunya ha estat oferint aquesta unitat, cedint en tot allò que fes falta. La incomprensible intransigència d’ERC, les aventures de l’ANC i unes prescindibles Primàries -al marge de la sempre imprevisible CUP-, vistos els resultats, hauran d’assumir les possibles conseqüències i la responsabilitat. Temps d’excepció, temps difícils, temps que no oblidarem.
