Pèrdues
Ha estat una setmana de pèrdues sentides. Persones que han marxat abans d’hora. Mereixien objectivament un recorregut més llarg, uns anys per sumar més oportunitats. Ha mort Carme Garriga, d’una malaltia dura que s’ha accelerat. Feia molts anys que vivia intensament la malaltia del seu marit i ha marxat massa aviat a fer-li companyia. Ha mort jove Montserrat Soler, una persona que era tot vitalitat i que sempre estava disposada a ajudar en mil fronts. En tinc un gran record de quan cuidava la meva mare en la missa dels Escolapis del dissabte a la tarda. Una mort sobtada. També va morir inesperadament Patricio Francisco García, que fins fa poc havia estat comissari de la Policia Nacional a Terrassa. Una persona que sempre em va semblar amable, honesta i professional i que s’havia integrat molt bé a la ciutat. Quan s’acumulen un seguit inesperat de morts que ens toquen de prop som més conscients de la fragilitat de la vida, de l’efímer que pot ser tot plegat. I, al costat del seu record, li posem una reflexió sobre com gastem els nostres dies i el sentit que donem a les coses.
Campanya
Comença la campanya electoral de les generals i quasi sense solució de continuïtat la campanya de les municipals. De fet, estem en campanya des de ja no sabem quan. La gesticulació és tan desproporcionada que serà difícil intensificar la mediocritat de les exageracions i la inconsistència en les coses realment importants. El més preocupant és que guanya la partida la gent estrident per sobre la gent de talent. Aquesta expulsió del talent de la política la pagarem molt cara. Dedicar-se a la política és exposar-se i exposar la família, és ser escrutat fins a escodrinyar privacitats tretes del seu context, és treballar a deshores per un sou baix ateses les responsabilitats i és viure sota la sospita permanent de ser un corrupte potencial. Hem d’estar agraïts als que encara es dediquen a la política. Però, si els propis polítics i la resta de la societat no tornem el prestigi a la política, afrontarem la gran complexitat del segle XXI amb gent de molt poc gruix.
Aigua
La solució al conflicte de l’aigua a Terrassa va per llarg. Ningú discuteix la legitimitat de l’Ajuntament a proposar un format de gestió pública de l’aigua tal i com finalment s’ha concretat en l’empresa Taigua. El que es discuteix és si les coses s’han fet bé en aquesta transició. I el que ara han dit els tribunals en primera instància és que les coses no s’han fet bé i que la transició té defectes formals tan importants com per anul·lar els acords d’un ple municipal fonamental per a aquest procés. Tanmateix és una sentència que no és ferma i es pot capgirar. Però i si no es capgira? Fer les coses de forma constructiva és millor que fer-les amb una gran càrrega visceral. Els processos judicials s’albiren molt llargs. Molts dels responsables tècnics i polítics que han guiat aquesta transició, si les coses acaben malament per a les arques de l’Ajuntament (que són les arques de tots), ja no hi seran (o ja no hi són) i el problema l’haurà de gestionar algú altre.
La legitimitat de les decisions democràtiques augmenta si les coses es fan des de l’equilibri i la consistència. Si la sentència en comptes de ser rotundament favorable a Mina en aquest moment hagués estat al revés, hauríem llegit tota mena de desqualificacions cap a la companyia terrassenca fundada el 1842. Si s’hi més posa respecte i més voluntat d’entesa, les solucions seran millors per a la ciutat.
Torre del Palau
La placeta de la Torre del Palau és un dels racons més bonics de Terrassa. Un espai que ja té més de vint anys i que gràcies que es pot tancar per la nit s’ha anat conservant dignament. Explica una part fonamental de la història medieval de la ciutat. És un espai que tant dóna per fer espectacles o balls com per jugar els infants, com per gaudir del silenci a primera hora del dia.
Però l’incivisme no té fronteres ni respecta res. A les pintades vergonyoses de caire polític que hi ha tant per l’entrada del carrer dels Gavatxons com per l’entrada del carrer Cremat (que no ens acosten a la independència sinó a la deixadesa compartida) ara s’han afegit unes pintades a l’interior que són d’una estupidesa insulsa evident però que fan mal als ulls. No quedarà més remei que aquest incivisme el paguem entre tots i que l’Ajuntament inverteixi diners per restaurar la dignitat a un dels salons urbans més acollidors de Terrassa.
Mundial d’hoquei
Que Terrassa aspiri a organitzar un Mundial d’hoquei em sembla una aposta il·lusionant. Hem de cuidar els factors que fan singular la ciutat. Terrassa ja és al mapa de l’hoquei internacional, però cal reconèixer que si aquest Mundial s’aprofités per cohesionar la ciutat i ajudar a pensar una mica més en gran podria ser una aposta magnífica.
