El dimarts 3 d’abril de 1979 tingueren lloc les primeres eleccions municipals democràtiques en aquest país. Es van celebrar la setmana abans de Pasqua. Havien passat quaranta-cinc anys des de la darrera convocatòria (1934) que s’havia celebrat en temps de la Segona República. Molts anys i molta història que convé no oblidar i fer-ne necessària divulgació. La tan airejada Transició, amb la seva peculiar remodelació política, ho volia tenir tot ben lligat abans de convocar unes eleccions municipals. El fantasma de l’abril de 1931 donava voltes amenaçadores sense parar i treia el son a molts dirigents d’aquella època. Calia passar el drap i democratitzar els ajuntaments però quan l’edifici de l’Estat palesés una mínima seguretat de no patir esquerdes ni representar cap mena de perill. A Terrassa, en ple franquisme, ja s’havia donat algun pas destacat i alternatiu. Quaranta anys després tot ens sembla un despropòsit. La democràcia arribava per etapes, del tot teledirigida, sota una descarada supervisió d’actors i organismes de la dictadura. Qualsevol empatx podia ser “perillós”. Els partits ja funcionaven i es reorganitzaven des de feia temps i a la Casa Gran continuaven els de sempre amb actituds, sovint, rònegues i numantines sota l’empara d’una legislació que no oferia cap mena de credibilitat. Hi havia desconcert entre els que romanien dins el Consistori i els que reivindicaven un evident protagonisme i legitimitat com a conseqüència de les primeres eleccions legislatives del 15 de juny de 1977. La desorientació i l’ambigüitat foren elements comuns d’aquells anys en el marc d’una ciutat marcada per les precarietats, l’atur i les mancances més bàsiques en l’àmbit de la sanitat, l’urbanisme i l’educació. Anys d’isolament i molta grisor.
Més que mai ens cal fer recordança d’aquell període i esdevenir actius protagonistes en recuperar molts d’aquells moments. El testimoniatge i la història oral són de gran ajut per fer narració i pedagogia d’un període complex però del tot imprescindible per conèixer el nostre present. Encara podem comptar, sortosament, amb molta gent que visqueren directament o indirecta els canvis i conflictes polítics d’aquells anys. La majoria de nosaltres en fórem fidels testimonis i observadors privilegiats. Des dels barris, les fàbriques o el món universitari s’havia anat forjant una oposició política de gran impacte i mobilització. En el marc d’una lluita, marcada pel patiment i la repressió, s’establiren complicitats importants dins l’àmbit veïnal, l’església de base o les formacions polítiques on sobresortia amb escreix el PSUC. “L’assalt” a l’Ajuntament era quelcom desitjat i esperat per gent i formacions avesades a la lluita clandestina i en una quotidiana solidaritat projectada fins a tots els extrems. El pavelló Sferic del carrer de Faraday esdevingué un referent important en el capítol de les multitudinàries mobilitzacions d’aquells anys. L’anhel de canvi i llibertat era present arreu com ho foren també les importants discrepàncies/enfrontaments polítics que es visqueren en alguns moments amb un peatge d’incalculables conseqüències en el desenllaç/escrutini que va tenir lloc la nit del dia 3 d’abril. Mirar enrere ens ofereix una perspectiva entre estranya i desconcertant alimentada per la incertesa, i la sorpresa. Per damunt de tot, la història del període democràtic, a nivell municipal, que s’inicià l’abril de 1979, no ha d’enfosquir/arraconar una història anterior atapeïda d’anònims/incansables lluitadors que maldaren per fer una ciutat més lliure, justa i democràtica. No podem fer diagnòstics exclusius d’ uns resultats sense disposar de totes les radiografies anteriors. L’historiador Bernat Pizà ha escrit un interessant llibre sobre aquell període marcat pel conflicte, per molts conflictes, i la ferma/continuada mobilització popular. L’aportació és de gran rigor i categoria la qual dóna resposta a velles preguntes i oblits encrostats. Sembla que els buits historiogràfics locals minven sense treva. Es un bon senyal i s’albiren bones perspectives de cara al futur. Aquest volum és el numero 25 de la col·lecció Àmfora editada per la Fundació Torre del Palau. Una col·lecció marcada pel rigor, la regularitat i la qualitat editorials. En qualsevol cas i circumstància, un recomanable exercici de mirar enrere ens ha de permetre valorar/entendre molt millor tot el que ens envolta en el temps present.
