Al darrer número de l’excel-lent revista “El món d’ahir” hi ha un dossier sobre ciutats en el qual s’inclou, sota l’epígraf “Història de dues ciutats”, una conversa entre el terrassenc Vicenç Villatoro i el sabadellenc Plàcid Garcia-Planas i una postil·la de Xavier Marcet. Com el lector sagaç haurà endevinat, aquest títol tan dickensià es refereix a la rivalitat històrica entre Terrassa i Sabadell o, per alimentar el tòpic, entre els senyors de Terrassa i els homes de Sabadell. Recomano vivament llegir tant la conversa com l’escoli final perquè, més que dedicar-se a rememorar aquella rivalitat, tots tres autors analitzen què en queda, no només d’aquella rivalitat sinó de les dues ciutats que la van fer possible. I tots tres coincideixen a assenyalar que en queda ben poca cosa perquè, si Terrassa i Sabadell s’han passat mitja vida mirant-se de reüll, actualment s’ignoren i ambdues miren cap a Barcelona.
I, tanmateix, la rivalitat entre les dues ciutats va donar grans moments de glòria com el que s’explica que s’esdevingué durant el dinar d’inauguració de la mancomunitat Sabadell-Terrassa quan l’alcalde d’aquesta primera ciutat va fer el seu discurs laudatori de la col·laboració entre les dues poblacions que suposava la infrastructura acabada d’inaugurar. Per il·lustrar el que suposarien aquests nous temps, l’alcalde sabadellenc va tenir la pensada d’acabar el seu discurs de la següent manera: “En resum: a partir d’ara els sabadellencs hem d’aprendre a ser més senyors i els terrassencs, més homes”. El dinar no va acabar bé i és potser des d’aleshores que es va prendre la sàvia mesura de fer els discursos abans de començar l’àpat i no a l’hora de les postres.
No sé si aquesta anècdota és veritat, però mereixeria ser-ho. En canvi, el que sí que és veritat és la permuta de territoris en els respectius districtes electorals entre els cacics de Terrassa, Alfons Sala, i de Sabadell, Francisco Pi i Arsuaga, per reforçar la base electoral de cadascú. En virtut d’aquest acord, el terme municipal de Sant Cugat i el poble de Sant Pere -rurals i conservadors- van passar del districte de Sabadell al de Terrassa i la Creu Alta -fabril i republicana- va passar del districte de Terrassa al de Sabadell. Si Alfons Sala hagués desenvolupat el seu talent polític als Estats Units en lloc de casa nostra, potser aquesta manipulació dels límits dels districtes electorals que ara es coneix com a “gerrymandering” seria conegut com a “salamandering”!
N’hi ha un munt, d’anècdotes com aquestes. A mi una de les que m’agraden més és la que he sentit explicar sovint als Amics de les Arts, que es produí arran de la instal·lació de rajoles relliscoses com a paviment del capdamunt del carrer de Sant Pere: els del Centre Excursionista de Sabadell s’hi van presentar amb cordes i grampons per fer veure que pujar aquell tros de carrer era tan difícil com atacar la cara nord del Mont Blanc.
Però tot això són coses passades. Tal i com assenyala Xavier Marcet, els dos epígons d’aquesta rivalitat foren els alcaldes Royes i Farrés, que traslladaren la rivalitat del tèxtil a la política, amb moments àlgids com la campanya per una comarca pròpia o la instal·lació d’un Corte Inglés al bell mig de la ciutat veïna. En canvi, l’obtenció del bisbat de Terrassa ja no va donar per presumir gaire, clar que en els temps que corren dóna més per presumir uns grans magatzems que un bisbat, però quan s’esdevingué això del bisbat ens va agafar ja amb la rivalitat tan deixatada que pràcticament ningú no en va fer esment. Segurament, si la dèria del president de la Cecot d’unificar els dos vallesos acabés cristal·litzant, tornaríem a barallar-nos els de la mala pell i els de la mala raça per obtenir la capitalitat d’aquesta comarca unida. Però, francament, no tinc cap interès per veure-ho ni per viure-ho, ja en tinc prou amb haver d’assimilar el disbarat que Terrassa s’hagi convertit, poblacionalment parlant, en la tercera ciutat de Catalunya!
