Terrassa, l’skyline de la qual -dibuixat per l’Ajuntament i pintat a tota mena d’andròmines municipals- la fa semblar una ciutat oriental plena de mesquites i minarets, té unes entrades per carretera que la desmereixen i que, afegit a una pèssima senyalització, són perdedores. Al nord, tenim la BV-1221 que, en topar amb la inacabada B-40, converteix la zona de la comissaria dels Mossos i la benzinera K8 en un espai inhòspit. L’entrada des de Rellinars, la B-122, simplement és lletja. I per l’oest -la C-58 i la C-16- fa anys que està de potes enlaire, esperant que s’acabi el gran nus d’enllaços que l’han de lligar amb la B-40.
L’entrada per l’est, per la C-1415a -una carretera que és una mena de camí de carro asfaltat que ve de Castellar-, dibuixa una antipàtica gincama de semàfors i vials que et fan anar fent esses de dreta a esquerra fins que no s’arriba al monument a la dona treballadora. I si del que parlem és de l’entrada per l’N-150, també a l’est, en aquest cas es posa en evidència la deixadesa de l’Estat a l’hora d’invertir en la principal via de connexió de dues ciutats de més de 200.000 habitants cadascuna: m’hi jugo un pèsol que no hi ha cap altre cas d’abandonament tan escandalós dels sis quilòmetres que separen dues ciutats d’aquesta mida a tot Europa.
També es pot entrar a Terrassa pel sud. L’arribada per la carretera BP-1503 des de Rubí i les Fonts, a més d’estar sempre col·lapsada, torna a ser un galimaties en què, a més de veure la deixadesa de la llera de la riera del Palau, si no n’ets expert, acabes fent voltes dins del polígon de Can Parellada. I, si entres venint per les autopistes C-58 o C-16, et trobes de cop amb una Rambleta desangelada, sense cap personalitat, amb els edificis de gust diguem-ne “discret” dels jutjats i el Don Cándido.
No és que no tinguem problemes rellevants a l’interior de la ciutat. La mal resolta remodelació de la Rambla, o la intrigant qüestió de la Plaça Nova on, després de dos anys de treballs de la senyora Itziar González per repensar-la -a dedicació i sou complet-, encara no se n’ha vist, no pas els resultats, sinó ni tan sols el projecte escrit, en són exemples clamorosos. Però, en termes generals, es pot dir que la ciutat està força més endreçada per dins que no pas per fora. Un fet paral·lel a la majoria dels seus edificis, prou polits per dins, però de façanes abandonades.
És per això que, vist tot el panorama, crec que cal saludar amb entusiasme la presentació del pla de millora de la Rambleta que, si mai s’arriba a acabar -que els nostres néts ho vegin!-, certament canviarà la fesomia de la ciutat. El projecte -sense ser-ne expert- fa molt bona impressió, i pacifica aquest abocament de trànsit ràpid que fan les dues autopistes a la ciutat. És clar que tot dependrà, encara, de la resolució dels enllaços previs però, si s’acompleixen les previsions de la nova estació dels FGC, de les noves edificacions i de la reurbanització prevista per a finals d’any -si el nou govern municipal que surti de les eleccions no té la temptació d’aturar-ho-, com a mínim, tindrem una entrada que ajudarà a encomanar més civisme al conjunt dels terrassencs. I és que aquesta és una convicció meva, difícil de demostrar, però crec que carregada de sentit comú: com més neta i endreçada sigui urbanísticament la ciutat, més nets i endreçats serem els terrassencs que hi vivim i l’hem de transitar.
