Si els analistes i estudiosos de la gestió pública necessiten un exemple clar i nítid de com no s’ha de fer política municipal, no cal que dediquin gaire temps a trobar-ne el millor dels exemples per explicar-lo als seus alumnes; el tenen a l’Ajuntament de Terrassa, i només cal que revisin la filmació del darrer ple celebrat el passat vint-i-vuit de març. Es tracta de l’expedient del patronat de la fundació de l’escola de comerç Escodi, portat des de l’àrea cinc de la casa gran; una àrea cinc, per cert, sobredimensionada en matèria que porta innovació, universitats, normalització lingüística, relacions internacionals, turisme, comerç, mitjans audiovisuals, projecció de la ciutat, cultura i esports. Aquest error gravíssim de sobredimensionar una àrea de l’Ajuntament, tant en matèria com en atribucions delegades, a un mateix tinent d’alcalde és una disfunció greu que parteix del cartipàs inicial de 2015, en cap cas resolta per l’alcalde Vega en la configuració del seu cartipàs del 2017 i que, lluny de fer cas a les recomanacions de la consultoria que està fent l’estudi de com ha de ser l’estructura tècnica de l’Ajuntament, va mantenir l’estructura ineficaç del 2015, i, és clar, quan una empresa especialitzada a la qual has contractat perquè et dissenyi la nova configuració d’àrees de l’Ajuntament, t’adverteix d’on tens els problemes en la configuració actual, et suggereix les solucions i l’alcalde persevera en l’error, el resultat no pot ser un altre que el col·lapse.
Anem a pams. L’escola de comerç Escodi és una escola d’èxit referent en la matèria no només a Catalunya, sinó també a la resta de l’Estat, que ha assolit la plenitud acadèmica respecte al seu pla d’estudis amb la creació del grau superior en Gestió d’Empreses en Comerç i en Distribució, adscrit a la Universitat de Barcelona. En el seu recorregut des dels inicis fins al moment actual sempre han estat presents la professionalitat i el rigor de la gerent, la Núria Beltran, artífex personal, amb un bon equip al costat, de l’èxit de la nostra Escodi. És ben cert que unes dificultats econòmiques complexes i que s’arrossegaven des de feia temps havien generat una certa tensió entre els patrons sortints, que requeria de donar un nou enfocament a la fundació; no discutirem per tant el contingut de la solució del canvi de patrons -Ajuntament, Generalitat i Cambra- per Escac, Escola Pia i la senyora Dolors Puig. És una solució, com d’altres de possibles, que tant de bo resulti exitosa per tal que l’escola continuï creixent tant en prestigi com sobretot en número de matrícules; és important que una ciutat universitària com Terrassa creixi en oferta de qualitat, i l’Escodi és qualitat contrastada.
Parlem ara del col·lapse del govern socialista, i fem-ho amb tres accions i formes de fer. La primera: tot dictamen que l’equip de govern vol portar al ple ha de passar necessàriament per la comissió informativa prèvia, amb el recull de tota la documentació i informes annexos per tal que tots els grups municipals en puguin fer un estudi acurat amb tota la informació del dictamen i així posicionar el seu sentit de vot en el plenari. En aquest cas la comissió informativa de l’àrea cinc es va fer el dia 18 de març, sense que el tinent d’alcalde Amadeu Aguado presentés la documentació necessària per dur al ple l’expedient; en aquella comissió va suggerir de presentar el dictamen no com a dictamen sinó com a proposta de resolució, però el problema persistia ja que l’oposició seguia sense tenir al seu abast la informació de l’expedient, una informació que vam rebre els grups municipals una setmana després, just el dilluns abans del ple, generant-nos un claríssim greuge i un mal precedent; l’equip de govern va robar una setmana d’anàlisi i d’estudi a l’oposició. La segona, en la configuració de la solució abans explicada dels canvis de patrons, el tinent d’alcalde Aguado ens ha anat donant la informació amb comptagotes i de manera obscura i esbiaixada; un expedient de la rellevància d’aquest requeria una explicació clara per part del govern socialista (com sempre hauria de ser) i un gran acord de tots els grups, un acord que no ha estat possible per aquesta manca de transparència amb l’oposició. I la tercera, la cirereta del pastís, quan tots els partits ja havíem manifestat el nostre sentit de vot al ple, i tant JxCat-Terrassa com TeC i ERC ens n’havíem abstingut, va ser el secretari qui va haver d’advertir el govern del PSC que un acord com aquest requeria de la majoria absoluta del ple, perquè ni el tinent d’alcalde Aguado ni el propi alcalde Vega en tenien coneixement! Allí es va veure el col·lapse i va ser l’oposició qui va demanar d’interrompre el ple per prendre una decisió consensuada i de ciutat; la resta ja la coneixen, JxCat-Terrassa i ERC van canviar el seu sentit de vot per pur terrassenquisme, salvant l’expedient al govern socialista.
El més greu, però, l’arrogant intervenció en el ple per part del tinent d’alcalde Aguado, que lluny de reconèixer els errors en la tramitació de l’expedient (només amb aquest petit detall s’hagués aprovat sense estridències) va respondre carregat d’ira contra la Generalitat i contra tot aquell que li qüestionava la seva forma de portar l’expedient a ple (autocrítica zero).
En definitiva, un clar exemple de col·lapse socialista a Terrassa i de com no s’ha de fer política; la gent del carrer valora més que mai que els polítics siguem capaços de reconèixer els nostres errors (que tots en tenim) i rebutja aquells que es consideren propietaris de la raó absoluta; tinguem-ho tots present.
* L’autor és de JxCat-Terrassa
