Charles Péguy va escriure sobre la paràbola del fill pròdig que "ha estat explicada moltes vegades a molts homes des de la primera vegada que va ser explicada i, si no es té un cor de pedra, ¿qui és capaç d’escoltar-la sense plorar?.. Des de fa molts anys ha fet plorar a molts i ha tocat en el cor de l’home en el seu interior, secret, misteriós, inaccessible als altres… És prou coneguda fins i tot entre els incrèduls, i els ha captivat, i fins i tot ha quedat marcada com cap altra en el cor de l’incrèdul com un moment de tendresa".
Aquesta paràbola descriu com mai l’itinerari existencial d’un ésser humà. Primer abandona la seva llar i se’n va lluny per "viure la vida" tal com ell l’entén, descobrint llocs on podrà experimentar els seus desigs i expectatives, on res ni ningú podrà reprimir la seva llibertat. Després vindrà la segona fase, quan se li acaben els diners i els amics, quan acaba enfonsat en les misèries i degradacions més grans, quan experimenta el buit i la insatisfacció; aleshores la fam el porta a reflexionar tot recordant el seu pare, bondadós i comprensiu, i decideix retornar a casa per ser tractat ni que sigui com un treballador, i es posa en camí cap a on estava el seu pare. Finalment, l’encontre amb el pare que li dóna l’abraçada del perdó, de la reconciliació i, content de recobrar-la sa i estalvi, organitza una festa per celebrar-ho.
Posar-se en camí i tornar a la casa del pare. Podem trobar persones que es troben enfonsades en la misèria, dilapidant o destruint la pròpia vida; d’altres potser caminen en una mala direcció i quan més caminen més s’allunyen de la font de la veritat i del bé; també d’altres poden estar orientats en la bona direcció, però per diferents motius es queden aturats o caminen massa a poc a poc. El temps de Quaresma és un temps propici per examinar la pròpia existència a la llum de la Paraula de Déu, i preguntar-se amb valentia si s’està satisfet amb la situació personal actual, i, més encara, respondre-hi amb sinceritat.
El fill petit, immadur i fràgil, se n’anà de casa a terres llunyanes a la recerca de novetats, de sensacions desconegudes, seduït pels encants i plaers que esperava descobrir, sense tenir en compte els sentiments del seu pare. El germà gran no va marxar de casa, però el seu cor també estava ben lluny, perquè no tenia consciència de ser fill sinó treballador; un treballador eficient i fidel, però que no mantenia una relació filial amb el seu pare ni de fraternitat amb el seu germà; és per això que s’indigna molt davant la magnanimitat del pare que fins i tot mata el vedell gras i organitza una festa. Per uns camins ben diferents, tant l’un com l’altre han d’aprendre a tornar a casa del pare.
Nosaltres, cristians del segle XXI, vivim com accelerats, incapaços de processar l’allau d’informació que ens arriba cada dia a través dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies, en plena revolució de la ciència i de la tecnologia, ¿què pensem, què sentim quan escoltem i meditem la paràbola del fill pròdig? ¿Se’ns remou alguna cosa en el fons del nostre cor, s’il·lumina quelcom en el nostre enteniment, es fa més viva la determinació de la nostra voluntat? Per a nosaltres també és el moment de tornar a la casa del Pare, és el temps per reconciliar-nos amb ell. O bé perquè ens hem allunyat de la seva presència o bé perquè estant-hi a la vora no ho vivim de manera plena i conscient. Tot i això, Ell ens espera sempre, Ell surt sempre a trobar-nos per a donar-nos la seva abraçada de perdó i de gràcia. Posem-nos doncs en camí.
* L’autor és bisbe de Terrassa
