Fa uns deu anys, vaig llegir un llibre que duu aquest mateix títol (l'”última lli-çó”). El seu autor (en Ran-dy Pausch) era un professor de ciències de la computació, a Pennsilvània. Víctima d’un càncer, morí als 47 anys (juliol de 2008). Al llibre, explica els darrers cent dies de la seva vida, viscuts amb una intensitat entendridora. És ara, de bell nou, que l’he rellegit mentalment arran l’adéu sobtat de n’Emi Márquez i Expósito, de tan sols 61 anys. Una patologia similar ens l’ha arrabassat acarnissadament, de manera que jo qualificaria com “injusta”. Molt abans del que hauria estat una edat “normal”, per molts i molts motius. El cor em demana dedicar-li unes breus ratlles. Ho faig a tall d’homenatge, admiració i alhora d’agraiment pel seu compromís al llarg d’una curta vida. Visqué bolcada en la família: el seu marit Esteban Zapata -per cert, empleat de la funerària local- i les dues filles, Elena i Emi. Sempre va fer palès un esperit i un carisma molt especial envers el proïsme. Era un encís de persona. Sempre disposada a donar un cop de mà a qui més ho necessitava. Com ara, per exemple, durant el temps que va fer de voluntària a la Fundació “Pam a pam” (de les Filles de Maria Auxiliadora/salesianes, en tasques d’albabetització al col·lectiu d’immigrants). Fins que l’embat de l’enfermetat la va dur a lluitar amb fermesa per mirar de sortir-se’n. Quina llàstima que no hagi estat possible!
La tristor de la seva partença no em deixa trobar els mots adients per a expressar allò que sento. Alhora, se’m trava la inspiració per a projectar-los en aquests breus línies. Pretenc dir, però, les paraules justes. Vull agrair-li els anys de regal de la seva amistat. La teva estima lluitadora, esforçada, esperançada i serena. Fou -i ho seguirà essent- un estel de llum per a tots els qui la trobem a faltar€Em sento “obligat” a tibar de versos d’un incommensurable poeta de l’hora de l’adéu€ Deia en Miquel Martí i Pol que “és en la mort que aprenem de viure / bevent-ne el licor fort a glops lentíssims / sentint que ens incendia les entranyes/ mentre ens revela tota la bellesa / d’aquell restar contra tots els designis”. Aquesta absència em remou. L’essencial, tanmateix, s’amaga rere l’empremta que ens ha deixat, escenificant la maduresa d’una gran lliçó.
